És la trista història d’un mestre, però és també la tràgica història d’un país. El magnífic reportatge publicat el mes passat per la Revista és, a part d’un gran treball periodístic, una extraordinària lliçó d’història que il·lustra de manera directa, contudent, cruel fins i tot, el gran drama que va viure el nostre país amb la guerra civil.

En els darrers anys, quan ens hem allunyat una mica de la mort del dictador, s’han donat a conèixer diversos treballs periodístics i d’investigació que han deixat ben al descobert que Franco i el seu règim va matar moltes persones només per l’únic motiu que tenien unes idees diferents a les seves. Van guanyar la guerra i van aplicar una repressió implacable fins i tot per damunt d’aquelles persones que havien cregut ingènuament les promeses que res no havien de tèmer aquells que no tinguessin les mans tacades de sang. Com el mestre Sidonio Pintado Arroyo, casat amb una cambrilenca, que es va refugiar al nostre poble, i que aquí va ser depurat i empresonat, i condemnat i executat a Tarragona, just en acabar la guerra.

En els debats que se susciten al voltant de la repressió franquista sovint s’apunta que, fet i fet, el nou règim tampoc no va ser tan diferent, quant als resultats, de certs grups revolucionaris, responsables directes de la mort de molts religiosos i persones d’ideologia conservadora, i que en el bàndol republicà també sovint no es guardaven gaire les formalitats legals a l’hora d’acceptar denúncies sovint anònimes i guiades per interessos econòmics o de revenja. Tots dos bàndols van actuar prou malament i si la mortalitat franquista va ser clarament superior a la roja va ser, entre altres raons, perquè va disposar de més temps.

Ja se sap que la història l’escriuen els vencedors i en aquest país durant quaranta anys la història l’han redactat aquells que van afusellar el mestre Sidonio i tants altres centenars de milers. Un cop mort Franco, va arribar un règim democràtic i unes altres versions de la història. Però no n’hi ha hagut prou. Els qui van sobreviure a la repressió franquista, o van viure en primera persona aquelles dècades de plom, són cada cop menys per raó biològica. I les generacions posteriors, com a fruit probablement d’una educació basada en no remoure el passat, no s’hi mostren gaire interessades. I com a conseqüència, sabem ben poques coses de la guerra civil i la repressió posterior. Ho hem pogut veure a la Revista, que durant els darrers anys ens ha ofert uns reportatges extraordinaris sobre aquest període, com aquest de l’infortunat mestre d’origen madrileny o el de l’hidroavió estavellat a prop de l’Ermita. Cal perseverar en aquesta línia per interès historiogràfic però sobretot per ajudar la nostra memòria col·lectiva a descobrir i mantenir fresca una realitat que sovint ens ha estat escamotejada, tergiversada, falsejada en definitiva. Com venia a dir el mestre Sidonio en la carta de comiat a la família, és un deure de tota la societat restituir la veritat dels fets per demostrar la injustícia comesa i la innocència de milers d’homes i dones assassinats només per les seves idees. I de vegades ni tan sols per això.