M’ha caigut a les mans un llibre aparegut recentment sobre les relacions entre Catalunya i l’illa de Cuba. Es titula Catalunya a Cuba, com a subtítol té un revelador “Un amor que fa història”, i l’ha escrit la periodista reusenca Tate Cabré. De fet, és un llibre de text però sobretot de fotografies, que s’endinsa en les relacions que al llarg de 500 anys, però especialment al segle xix, han unit el nostre país i l’illa caribenya. L’edició, magnífica, la firma Edicions 62.

Llegir el llibre ha estat tot un plaer, no només per la varietat i qualitat de les fotografies d’unes terres que no conec, sinó perquè permet descobrir la intensitat d’una herència encara vigent avui dia. Una herència cultural perceptible en la renovada tradició de les havaneres, per exemple, però menys coneguda probablement en la tradició del “cafè, copa i puro”, portada a casa nostra pels catalans enriquits a l’illa caribenya, els coneguts com indianos, americanos o cubanos, segons la comarca.

El Garraf i el Maresme són les comarques amb més “indianos”. I entre aquests, Salvador Samà i de Torrents, marquès de Marianao –topònim cubà, per cert– i de Vilanova i la Geltrú, creador i propietari del nostre Parc Samà, dissenyat l’any 1882 pel conegut arquitecte Josep Fontserè. Conscient que l’època cubana tocava a la fi, esclatades les revoltes independentistes, el marquès probablement va voler fer-se passar l’enyorança d’ultramar, i segurament també fer ostentació de les seves riqueses, amb un gran palau i una no menys imponent finca del més pur estil colonial.

Però per què a Cambrils i no a Vilanova o alguna altra població més propera a la seva residència habitual i als seus negocis? Segur que no hi ha cap secret amagat, però molta gent, entre ells jo mateix, no ho sabem. I és que, tan a prop com és aquesta relació amb Cuba –poc més de cent anys– i tan poques coses que en coneixem. I no només sobre els “indianos”, que a casa nostra comencen i acaben, que jo sàpiga, amb el marquès de Marianao, sinó de molta altra gent, segurament molts cambrilencs, que durant el segle xix van anar a Cuba.

Escriu Tate Cabré: “per als catalans, Cuba és l’illa màgica que ha atret viatgers de totes les èpoques. La musa que ha inspirat compositors i poetes durant cinc segles. La terra mítica de milions d’emigrants. Però també és la tomba de milers de soldats de lleva que van embarcar cap al Carib conscients que anaven a l’escorxador”. Què en sabem, de fet, dels cambrilencs que van anar a Cuba? Els “indianos” són els qui van fer fortuna i van tornar, però molts altres catalans ho van provar i hi van deixar la pell i, simplement, no es van enriquir. Hi va haver cambrilencs que van marxar a fer les amèriques? S’hi van quedar o van arribar a tornar? I què dir-ne de les lleves de soldats, presents encara en el record dels nostres avis i besavis? Cambrils té una herència cubana encara per descobrir. Per sort, d’un període no gaire llunyà i en què ja tot s’escrivia i s’anotava en registres. El repte d’investigar-la hi és.