El passat mes de setembre, gràcies als bons oficis de la Revista, va ser possible presentar el llibre Lo Carrasclet, crònica d’un irreductible, a Cambrils. Després de la primera presentació a Montbrió del Camp, el meu poble, va ser tot un esdeveniment social, perquè era el primer acte cultural amb públic post-pandèmia que es feia a la nostra vila.

Després d’una colla de mesos, continua la reivindicació de la figura del carboner de Capçanes a Reus, Falset, Llorenç del Penedès, Colldejou, Riudoms, Botarell, Riudecanyes, Mont-roig del Camp, Ulldemolins, Maspujols, Duesaigües, també Cambrils de nou en el local El Polvorí. Han estat indrets on el Coronel Barceló s’ha pogut fer valdre, trencant l’injust oblit de la nostra historiografia. També hi ha hagut un moment força intens; l’entrevista a TV3, en el programa de Xavier Graset.

Malgrat que les gestes del lluitador del Priorat corresponen a una etapa històrica posterior als luctuosos fets del Setge de Cambrils del desembre de 1640, hi ha uns elements comuns que sempre he volgut destacar en totes les presentacions. Per una banda, l’autèntic protagonista de la historia, el poble menut, la gent senzilla, acostuma a restar marginada en els relats oficials ,on es destaquen batalles i accions de grans personalitats; d’altra costat, quan es parla de la Guerra dels Segadors o de la Guerra de Successió, dóna la impressió que tot comença i acaba a Barcelona.

Doncs bé, el sagnant episodi dels 400 cambrilencs assassinats per les tropes del Marquès de Los Vélez, al servei del despòtic Conde Duque de Olivares i la lluita de milers de catalans de les comarques del Camp, Ebre i Priorat, liderades per l’irreductible Pere Joan Barceló i Anguera, palesen que cal elaborar uns altres relats de manera urgent. Durant una colla d’anys, des del Sud hem elaborat una queixa victimista sobre el centralisme de Barcelona. Sense negar una certa raó en aquest raonament, l’experiència de viure 18 anys en una de les comarques més despoblades del país, el Priorat, m’ha ensenyat que no anem enlloc d’aquesta manera.

Des del territori, ja sigui la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Baix Camp, el Montsant, les Muntanyes de Prades, la Conca de Barberà cal donar un pas més. La reivindicació en paral.lel d’aquests de dos moments separats per 70 anys, va per aquí. Si naltros som incapaços de defensar amb convenciment la nostra història propera, com hem d’esperar que foranis ens facin la feina!

Quanta gent de Cambrils desconeix què simbolitza la gran falç que tenim de monument a la vila, al costat del recinte emmurallat? De ben segur, si els bons amics de la revista fessin una enquesta entre els milers de convilatants ens trobaríem una sorpresa. També al Priorat, al cor del llegendari heroi de Capçanes, encara et trobaries força gent que desconeix la importància historia del Carrasclet: es queden ben cofois amb la llufa de bandoler que li van penjar els seus enemics borbònics i que ha fet fortuna.

Si Catalunya fos un país normal, el martiri dels cambrilencs de 1640 i les gestes del Coronel Barceló gaudirien d’un lloc privilegiat en els llibres de la nostra història nacional.

En el context polític tan convuls que viu el país urgeix, ara més que mai, fer aquesta tasca de recuperació i difusió de la nostra memòria col·lectiva. Cambrilencs i prioratins van ser un testimoni de coratge i compromís amb les llibertats i, alhora, una icona de la resistència popular contra l’opressió i la tiranía dels poderosos.

Cal tenir-ho ben clar: el Sud també és Catalunya!