Quan surts per fer el viatge cap a Itaca...
Un dels grans referents de la Nova Cançó, en Lluís Llach, ha decidit plegar. Al marge de les reconegudes qualitats musicals i artístiques del noi de Verges, el seu capteniment personal sempre mha captivat.
Aquests tarannàs ara no sestilen en aquest món globalitzat on el guany esdevé lúnic vedell dor. Personatges com en Llach fan nosa i hom prefereix un producte OT que no qüestioni res i permeti farcir el compte corrent. El compromís polític i social de lautor de Testimo ha estat sovint anatematitzat o ridiculitzat; com si la reivindicació o la protesta fossin coses del passat i ara no toqués incomodar la parròquia.
Malgrat tot, ell mai sha arronsat. Eren els anys de Felipe González i de lèxit espectacular del PSOE; la tradició neutralista i el famós lema OTAN, de entrada no patia una singular metamorfosi. El camaleònic Isidoro, sotmès al pragmatisme polític i a les pressions de lOncle Sam, va organitzar el surrealista referèndum del març de lany 1986 on va tenir la barra de demanar al poble sobirà votar sí per continuar dins lAliança Atlàntica (una organització militar, no pas una ONG). Per el creador del No es això, companys, no és això el transvestisme del PSOE era vergonyós i va denunciar davant els tribunals aquell partit per incompliment de les promeses electorals.
Malgrat declarar-se sempre nacionalista, mai va ser un escolanet submís a lestil del peix al cove que va confegir lHonorable Jordi Pujol. El pare dEl meu país és tan petit no podia empassar-se tanta claudicació i tant pactisme; se li retreia llavors que la rauxa era cosa de la Transició i que ara calia seny. Va continuar treballant, al marge de lombra protectora o anestèsica del poder polític.
Lany 1994 Porrera patia, com Cambrils, els estralls dels aiguats del 10 doctubre. Llavors el Priorat no gaudia de la merescuda fama actual; però aquell que cantava Fe no és esperar, fent bona la lletra daquesta cançó, va posar-se a la feina per ajudar els convilatans de la seva mare. Amb Porrera més dun català va recordar que el Sud també és Catalunya.
I si canto trist, primerenca composició, era rejovenida i esdevenia una colpidora banda sonora de la pel·lícula Salvador. Un cop més, lautor dAstres es mullava i palesava la coherència vital com a artista compromès amb la seva gent; colze a colze amb els familiars de Puig Antich en la tasca de reivindicar justícia per aquell jove assassinat legalment pel Franquisme. Molts anys abans, amb Campanades a mort, bramava contra la salvatge repressió policial a Vitòria, on van morir cinc obrers en una manifestació lany 1976.
Paral·lelament, la seva relació tan estreta amb el poeta de Roda de Ter Martí i Pol ha significat un grau de compromís amb la cultura dun país real, més enllà de les catifes oficials i de les regalies del poder.
Després de quaranta anys dactivisme i de creació, el mag-nífic poema musicat Itaca encara és un útil quadern de bitàcola per a aquells que no volen viure agenollats ni do-blegats:
No forcis gens la travessia | és preferible que duri molts anys, | que siguis vell quan fondegis lilla | ric del que hauràs guanyat fent el camí | sense esperar que et doni més riquesa.
Aquests tarannàs ara no sestilen en aquest món globalitzat on el guany esdevé lúnic vedell dor. Personatges com en Llach fan nosa i hom prefereix un producte OT que no qüestioni res i permeti farcir el compte corrent. El compromís polític i social de lautor de Testimo ha estat sovint anatematitzat o ridiculitzat; com si la reivindicació o la protesta fossin coses del passat i ara no toqués incomodar la parròquia.
Malgrat tot, ell mai sha arronsat. Eren els anys de Felipe González i de lèxit espectacular del PSOE; la tradició neutralista i el famós lema OTAN, de entrada no patia una singular metamorfosi. El camaleònic Isidoro, sotmès al pragmatisme polític i a les pressions de lOncle Sam, va organitzar el surrealista referèndum del març de lany 1986 on va tenir la barra de demanar al poble sobirà votar sí per continuar dins lAliança Atlàntica (una organització militar, no pas una ONG). Per el creador del No es això, companys, no és això el transvestisme del PSOE era vergonyós i va denunciar davant els tribunals aquell partit per incompliment de les promeses electorals.
Malgrat declarar-se sempre nacionalista, mai va ser un escolanet submís a lestil del peix al cove que va confegir lHonorable Jordi Pujol. El pare dEl meu país és tan petit no podia empassar-se tanta claudicació i tant pactisme; se li retreia llavors que la rauxa era cosa de la Transició i que ara calia seny. Va continuar treballant, al marge de lombra protectora o anestèsica del poder polític.
Lany 1994 Porrera patia, com Cambrils, els estralls dels aiguats del 10 doctubre. Llavors el Priorat no gaudia de la merescuda fama actual; però aquell que cantava Fe no és esperar, fent bona la lletra daquesta cançó, va posar-se a la feina per ajudar els convilatans de la seva mare. Amb Porrera més dun català va recordar que el Sud també és Catalunya.
I si canto trist, primerenca composició, era rejovenida i esdevenia una colpidora banda sonora de la pel·lícula Salvador. Un cop més, lautor dAstres es mullava i palesava la coherència vital com a artista compromès amb la seva gent; colze a colze amb els familiars de Puig Antich en la tasca de reivindicar justícia per aquell jove assassinat legalment pel Franquisme. Molts anys abans, amb Campanades a mort, bramava contra la salvatge repressió policial a Vitòria, on van morir cinc obrers en una manifestació lany 1976.
Paral·lelament, la seva relació tan estreta amb el poeta de Roda de Ter Martí i Pol ha significat un grau de compromís amb la cultura dun país real, més enllà de les catifes oficials i de les regalies del poder.
Després de quaranta anys dactivisme i de creació, el mag-nífic poema musicat Itaca encara és un útil quadern de bitàcola per a aquells que no volen viure agenollats ni do-blegats:
No forcis gens la travessia | és preferible que duri molts anys, | que siguis vell quan fondegis lilla | ric del que hauràs guanyat fent el camí | sense esperar que et doni més riquesa.