Bombons, bruixes i prínceps blaus
No desvetllaré cap novetat si dic que malgrat el dret a la igualtat doportunitats que reconeix la llei, la realitat és que avui dia homes i dones no tenim les mateixes regles de joc. Una bona mostra daixò és la televisió, on la imatge de la dona apareix estereotipada i sovint degradada. Un tema en el qual cal reflexionar sovint i no només durant el 8 de març, Dia Internacional de la Dona, i és que la importància de la televisió i els seus efectes socials són més que contrastats: només a Espanya veiem la televisió una mitjana de tres hores i mitja al dia. Si ens fixem en la ficció o en la publicitat que semet per televisió trobarem que sovint veiem aquests tres estereotips de dona (que per cert, també poden estar relacionats): la dona objecte, la bruixa i el mite del príncep blau.
A la televisió només veurem dones joves i de formes impossibles (més aviat amb absència de formes), marcant un ideal de bellesa i de talla que no és lhabitual que ens podem trobar pel carrer. La dona ha de ser guapa perquè només això atreu lhome, cosa que ha de ser la seva meta a la vida. Aquesta recerca de la bellesa, daltra banda, té un component subjectiu importantíssim (perquè, desenganyem-nos, els cànons de bellesa són construïts i la imatge que avui ens sembla un prototip del que és ser bell, daquí a una dècada haurà canviat considerablement).
Aquesta recerca ens porta a un segon estereotip: la competència per ser la més guapa. La rivalitat femenina és un dels grans tòpics televisius. Mentre que la televisió ens mostra habitualment imatges de parelles i grups dhomes que sesforcen per aconseguir un objectiu comú (per exemple, en un partit de futbol), són molt pocs els productes que no sesforcen a mostrar-nos una vegada i una altra que les dones es porten molt malament entre elles mateixes. Veure productes televisius que ens mostressin en primer pla la relació entre dones era fins fa poc molt estrany i ens hauríem de remuntar a sèries com Las Chicas de Oro. Darrerament han sortit algunes sèries amb protagonistes femenines i que ens demostren que les dones, entre elles, també poden ser amigues. Aquest seria el cas de Sexo en Nueva York o Mujeres desesperadas on podem veure com aquesta amistat entre elles és fonamental a lhora de superar els problemes. Però alerta, dues sèries on les protagonistes femenines continuen tenint com a objectiu central de les seves vides trobar un príncep blau. I és que a la televisió no li interessa la relació positiva que sestableix entre les dones sinó que el missatge que es ven és un altre: la dona no estarà completa fins que no trobi el seu home (i un exemple prototípic en aquest sentit és el de ladvocada dèxit Ally McBeal).
Ja és hora que la televisió evolucioni, que els anunciants sadonin que les dones no volem ser mers objectes de desig per atraure mirades masculines, ni molt menys marujes felices perquè el terra de la nostra llar brilla més que el de la veïna. També estem fartes de sèries on trobar el mascle perfecte és la via directa a la felicitat i això justifica que trepitgem pel camí les altres companyes. Si superem aquests estereotips, les dones guanyarem, però també la televisió, que esdevindrà una mica més original, un fet que avui dia brilla per la seva absència.
A la televisió només veurem dones joves i de formes impossibles (més aviat amb absència de formes), marcant un ideal de bellesa i de talla que no és lhabitual que ens podem trobar pel carrer. La dona ha de ser guapa perquè només això atreu lhome, cosa que ha de ser la seva meta a la vida. Aquesta recerca de la bellesa, daltra banda, té un component subjectiu importantíssim (perquè, desenganyem-nos, els cànons de bellesa són construïts i la imatge que avui ens sembla un prototip del que és ser bell, daquí a una dècada haurà canviat considerablement).
Aquesta recerca ens porta a un segon estereotip: la competència per ser la més guapa. La rivalitat femenina és un dels grans tòpics televisius. Mentre que la televisió ens mostra habitualment imatges de parelles i grups dhomes que sesforcen per aconseguir un objectiu comú (per exemple, en un partit de futbol), són molt pocs els productes que no sesforcen a mostrar-nos una vegada i una altra que les dones es porten molt malament entre elles mateixes. Veure productes televisius que ens mostressin en primer pla la relació entre dones era fins fa poc molt estrany i ens hauríem de remuntar a sèries com Las Chicas de Oro. Darrerament han sortit algunes sèries amb protagonistes femenines i que ens demostren que les dones, entre elles, també poden ser amigues. Aquest seria el cas de Sexo en Nueva York o Mujeres desesperadas on podem veure com aquesta amistat entre elles és fonamental a lhora de superar els problemes. Però alerta, dues sèries on les protagonistes femenines continuen tenint com a objectiu central de les seves vides trobar un príncep blau. I és que a la televisió no li interessa la relació positiva que sestableix entre les dones sinó que el missatge que es ven és un altre: la dona no estarà completa fins que no trobi el seu home (i un exemple prototípic en aquest sentit és el de ladvocada dèxit Ally McBeal).
Ja és hora que la televisió evolucioni, que els anunciants sadonin que les dones no volem ser mers objectes de desig per atraure mirades masculines, ni molt menys marujes felices perquè el terra de la nostra llar brilla més que el de la veïna. També estem fartes de sèries on trobar el mascle perfecte és la via directa a la felicitat i això justifica que trepitgem pel camí les altres companyes. Si superem aquests estereotips, les dones guanyarem, però també la televisió, que esdevindrà una mica més original, un fet que avui dia brilla per la seva absència.