Com explicava molt bé Josep Fontana en 2012, la forma en què es va realitzar la transició, en què els partits d'esquerra van renunciar als seus principis a canvi que se'ls permetés participar en el joc parlamentari que reiniciaven els mateixos que l'havien assaltat i destruït el 1936, va permetre que amnistiessin els crims comesos en els prop de 40 anys de govern dictatorial sense que a ningú se li ocorregués demanar la seva opinió a les "víctimes del terrorisme franquista" sistemàticament marginades. I el que és molt més greu, va fer possible que seguissin administrant justícia elsmateixos que havien sancionat els abusos ara perdonats.
El pitjor va ser, però, que no només es va acordar l'amnistia sinó que es decreta l'oblit. La recuperació de la història de la repressió es va realitzar pels esforços sorgits de la pròpia societat. Fills i néts dels assassinats, malgrat els impediments que els han posat, han intentat conèixer el lloc en què jeien les restes dels seus. A Catalunya, on la tasca de recuperació s'havia dut a bon ritme i amb certa eficàcia, això canvia a partir de l'any 2010 amb el govern de Convergència. No només es va frenar aquesta activitat sinó que va ser ràpidament desnaturalitzada. El nou govern es va afanyar a canviar les regles i va determinar que calia dedicar-se per igual a les víctimes del franquisme i a "els caiguts per Déu i per Espanya", com si aquests no haguessin rebut ja prou atenció en quaranta anys de celebracions.
Espanya i també Catalunya tenen la necessitat moral de treure els seus morts de les fosses comunes i les cunetes. Les fosses comunes han cobrat especial rellevància en les ultimes dècades en relació amb la memòria col·lectiva de les violències criminals del passat. Aquestes fosses comunes són llocs de memòria complexos i controvertits que contenen les restes de víctimes de conflictes, genocidis i violacions dels drets humans de diversa naturalesa.

Els mapes de fosses, elaborats per associacions, grups de recerca acadèmica i institucions de memòria i que poden consultar-se en línia, s'han convertit en una important eina de visualització d'aquesta topografia del terror i en memorials per dret propi. Així, segons les dades que figuren en el registre de mapa de fosses de la memòria democràtica del Ministeri de la Presidència del Govern d'Espanya, trobem que a Catalunya hi ha 153 fosses trobades però molt poques d'elles s'han exhumat o ni tan sols intervingut. Només en la província de Tarragona hi ha 36 fosses de les quals 16 ni tan sols s'han intervingut, 15 d'elles es van traslladar al “Valle de los Caidos”, 3 d'elles no s'han exhumat tot i que s'han dignificat i dues d'elles, la 2204/2010 TARR fossa del cementiri de Valls i la fossa amb número de Registre 2211/2010 de Cambrils, estan desaparegudes.

L'entitat informant d'aquesta fossa de Cambrils és la Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya. El registre de la fossa indica: els soldats que van morir a l'Hospital Militar de Cambrils (la darrera inscripció data del 1938.12.29) van ser registrats en el llibre d'enterraments de la parròquia de Santa Maria de Cambrils, de la qual depenia el cementiri. És gràcies a aquesta documentació que
es pot saber que van ser 315 els que van morir i posteriorment van ser inhumats, encara que es desconeix amb exactitud la ubicació de la fossa i fins i tot es diu que aquesta hauria desaparegut, malgrat la seva magnitud.
No hi ha més referències d'aquesta Fossa de Cambrils ni tan sols en Els Espais del Banc de la Memòria Democràtica, així que cal suposar que els familiars d'aquestes víctimes mai sabran on estan enterrats les seves restes.