Corren mals vents al món. No cal ser cap àliga per adonar-se'n, veient el que està passant, de que el món no va bé. Als que ens va agafar en la plenitud de la vida el període de seixanta anys llargs que van des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial fins a la crisi del 2008 em sembla que podem dir que hem estat uns afortunats ja que ha estat l'època (amb totes les excepcions que es vulguin) de més pau, prosperitat, benestar i llibertat de la història.

No parlo tan sols d'economia, que també, si no de llibertat en el sentit més ampli de la paraula; quan les negrors de les grans guerres es van dissipar, hi va haver unes dècades en que tothom es veia capaç de tot, tothom gosava a fer el que fos, es complia ben bé allò de que la llibertat de cadascú acabava on començava la de l'altre, tot era possible. Llibertat, potser en algun moment mal emprada?, segur, però llibertat al cap i a la fi. De mica en mica, amb l'ombra de fons de la seguretat en tots els camps s'han anat implantant restriccions que gairebé acríticament han estat acceptades per tothom i els governants van estrenyent cada dia una mica més el cercle pel que la gent es pot més o menys moure.  

El gran forat cap al que el món s'encamina és el del feixisme (de dretes o d'esquerres, m'és ben igual, o algú és capaç de dir-me les diferències entres les barbàries de Hitler o Mussolini i les de Stalin o Mao?). Hi ha una llarguíssima llista de països que avui són règims directament dictatorials o gairebé, encara que es disfressin d'un o altre color.

I em fa por, molta por. No ja per mi ni per la gent de la meva generació que ja estem a la recta final de les nostres vides, si no per les generacions posteriors que poden trobar-se en un món que res tindrà a veure amb el que vam conèixer i gaudir els seus pares i avis.

Espero equivocar-me.