La costellada
Lantiga i acreditada costellada és una menjada de costelles de xai a la graella, a la qual shi poden afegir botifarres, llonzes de porc i altres delicioses menges. A Catalunya, lAragó, el País Basc, Navarra i daltres indrets dEspanya, les costelles les preferim a la brasa de llenya o carbó dalzina. Si nosaltres som partidaris de la brasa per a les costelles, a les dues Castelles, en canvi, les costelles les mengen fregides. La carn feta a la graella, el greix relliscant sobre les brases, serveix per perfumar la costella i donar-li un gust molt peculiar, una flaire de la llenya o del sarment. A les comarques gironines hi posen un bri de romaní entre costella i costella. Li dóna una aroma molt agradable. Lescultor Manolo Hugué (1872-1945) deia que si es fabriqués perfum de carn a la brasa ell sen posaria. Quan les costelles són fregides, el greix fos en loli accentua el regust de be, encara que els excel·lents xais de Castella tenen gust de carn i no de lesgarrifosa llana de xais estabulats que arriben sovint als nostres escorxadors.
A Catalunya, va ser sempre una cordial i alegre berenada anar a menjar costelles al camp, tot acompanyat amb un bon allioli autèntic vull dir sense ou i fet in situ i per algú que tingués un canell duna precisió rítmica infatigable.
Avui dia aquestes costellades al camp o al bosc shan acabat, si exceptuem els pobles o les persones que tenen un lloc adient per fer-les. Es van acabant perquè shan imposat unes lleis rigoroses sobre fer foc en els boscos i en general al camp. Les costellades van ser festes molt importants durant els segles XIX i part del XX. En aquelles berenades es practicava lentregent. Llavors no es practicava altre esport que caminar, exceptuant els que tenien la sort de tenir una bicicleta.
La costellada es compensava amb una truita de patates o de patata i ceba o de botifarra, que la gent ja portava a les fiambreres, castellanisme quasi en desús, i ara els catalans més puristes en diuen carmanyola.
Lúnic estri que es portava eren les graelles. Sempre hi havia el que en sabia més de coure les costelles al seu punt. Igual que ara, em penso. Si la carn era bona, que solia ser-ho, la costellada era esplèndida i reconfortant.
A Catalunya, va ser sempre una cordial i alegre berenada anar a menjar costelles al camp, tot acompanyat amb un bon allioli autèntic vull dir sense ou i fet in situ i per algú que tingués un canell duna precisió rítmica infatigable.
Avui dia aquestes costellades al camp o al bosc shan acabat, si exceptuem els pobles o les persones que tenen un lloc adient per fer-les. Es van acabant perquè shan imposat unes lleis rigoroses sobre fer foc en els boscos i en general al camp. Les costellades van ser festes molt importants durant els segles XIX i part del XX. En aquelles berenades es practicava lentregent. Llavors no es practicava altre esport que caminar, exceptuant els que tenien la sort de tenir una bicicleta.
La costellada es compensava amb una truita de patates o de patata i ceba o de botifarra, que la gent ja portava a les fiambreres, castellanisme quasi en desús, i ara els catalans més puristes en diuen carmanyola.
Lúnic estri que es portava eren les graelles. Sempre hi havia el que en sabia més de coure les costelles al seu punt. Igual que ara, em penso. Si la carn era bona, que solia ser-ho, la costellada era esplèndida i reconfortant.