El repte és escriure una secció sobre la vida en forma de reflexions personals i fer-ho amb absoluta transferència, des del meu cor. Transmetre a través de les paraules les meves percepcions sobre les petites coses que ens fan fer un pas, o no, per a continuar avançant, expressar sentiments, detalls, recerques vivencials, records d’olors o d’imatges, somnis i derrotes, aprenentatges, tot el que implica caminar per la vida i atrapar durant uns minuts l’interès de qui em llegeix. Sí, és tot un repte.

Paper en blanc... Ho conté tot i no res...

Sento pessigolles a la boca de l’estómac i sé que és el senyal inequívoc que la idea de tirar endavant aquesta petita secció em sedueix i em fa por en parts iguals. Puc aturar-me i deixar-la córrer, o puc fer un pas cap a ella sense preguntar-me com ho faré, respirar a fons, i simplement fer-ho. Puc vèncer l’obstacle que representa aquesta veueta interior que repeteix una vegada més la seva lletania d’excuses. Puc donar les respostes correctes a l’Esfinx que s’interposa a la porta d’entrada i aconseguir que em permeti avançar.

Així, que, un cop presa la decisió d’acceptar l’envit, comença un projecte nou i la ment s’activa, es torna fèrtil. ¡Crear, donar a llum! La situació es podria assemblar a aquesta primigènia emoció, no exempta de temor, que s’experimenta quan decideixes tenir un fill. Impossible saltar-se el període de gestació que serà un temps per a discórrer, observar, imaginar, donar diferents formes a les idees que transiten per la ment. Notar com creixen o s’evaporen. Cercar els ‹nutrients› que genera el pensament. Assumir el vertigen que produeix aquesta barreja d’emocions i lluites internes, l’exigència de transformar l’impalpable en paraules escrites, confegir-les d’una manera tal que puguin fer de pont pel qual canalitzar els sentiments.

Els dies van passant i només una d’entre totes les idees, com una única llavor bona, germina i brolla en el seu moment just. I aquí està: la meva petita secció acabada de néixer.

Obre els ulls a la vida. És una completa desconeguda que anirà revelant-se poc a poc. Respira i s’agafa als meus dits i em mostra la seva absoluta certesa que tot li és possible perquè tot ho té per escriure. Com a una criatura, després del part, aviat li arribaran les primeres experiències.

La petita secció entrarà en una màgica infància, i parlarà d’aquesta llum a la mirada dels infants que no coneix els obstacles perquè comença la fructífera etapa dels jocs. Jocs sobre els quals, sense saber-ho encara, s’assentarà la base de la seva futura vida adulta.

Saltant i corrent entrarà en la fràgil adolescència per a descobrir en un temps rècord la força incontenible del desig... I amb l’ímpetu de l’extraordinària joventut s’atrevirà a viure totes les aventures.

Com tot el que neix i creix, la meva jove secció arribarà a les escales de la maduresa, el trànsit de la vida la farà pujar i baixar per elles amb cada derrota i amb cada encert, amunt i avall desenes, centenars de vegades, i continuarà vivint i aprenent.

Imperceptibles al principi, els cabells blancs apareixeran per les seves temples, potser per a ajudar a comprendre una mica millor la durada de les coses. I, perquè és llei de tot camí, algun dia li arribarà el temps de major quietud, sense tantes presses, la particular època de la vellesa, en l’espera del punt final, on tindrà l’oportunitat de revisar el recorregut. Una estació d’hivern, llarga o curta, on, si hi ha sort, podrà arribar a mesurar la paciència i tota la saviesa que hagi atresorat al cor.

Aquesta serà l’estructura de la meva secció: reflexions sobre les etapes de la mateixa vida. I si les històries que aconsegueixi bolcar-hi serveixen per a entretenir i fer gaudir aquells que la llegeixin, em sentiré agraïda i satisfeta d’haver començat aquest repte.