Quan encara les coses del món no tenen nom i no poden ser nomenades, què hi ha dins nostre? Qui és aquest bebè que arriba a les nostres vides com un complet desconegut i des del minut zero observa el món amb la seva mirada curiosa? ¿Què sent o ‹pensa› durant tot aquest temps en què encara no hi ha conceptes per a ell?

Segurament les respostes a aquestes incògnites ens les desvelarà aviat la ciència, però de moment em deixo portar per la meva pròpia reflexió sobre aquest curt fragment del nostre camí.

D’aquests primers mesos d’existència, cap de nosaltres no podem recordar res. Fem servir sense traves la comunicació més antiga: el riure i el plor i les seves diferents variacions. Tot és pura reacció espontània davant els estímuls, és el principi de tot i es viu en un continu i autèntic ‹aquí i ara›. M’agrada pensar que durant aquesta etapa només existeixen les percepcions dels sentits. El més genuí. L’essència més pura de nosaltres mateixos.

Hi ha qui assegura que el petit cervell d’un nadó treballa exclusivament en realitzar connexions neuronals. No dubto d’això, però, en percebre la llum que es desprèn de la mirada d’un nadó, pressento que hi ha sensacions que ja existeixen dins d’ell i durant aquests mesos les reforça, les viu, les identifica una i altra vegada per a reconèixer-les. Les consolida. I totes elles en el seu més originari estadi. Sense contaminació. I quan hi penso, em meravello. ¿És per això que sentim tanta complaença quan un nadó riu amb nosaltres? Ens contagiem immediatament de la seva alegria pura i sabem amb absoluta certesa que, per un breu espai de temps, ens regala part de la màgia del seu món interior. D’un univers vedat, ens lliura el seu instant de benestar.

Recordo haver sentit aquesta connexió tan primigènia i insubstituïble en la qual no hi ha res més que l’emoció quan feia upa al meu fill de mesos sobre els meus genolls, jugant a un dels primers jocs que existeixen. Ell, coneixedor dels meus ràpids i repetitius moviments, esperava el moment just per a deixar anar les seves primeres riallades que sonaven a picarols de festa gran. O quan jo acostava la meva boca al seu petit cos i li bufava sobre la pell i ell em responia amb aldarulls alegres tirant emocionat del meu cabell amb les seves manetes, agafat a la seguretat de la meva presència. Són moments privilegiats en què creuem la distància entre els nostres diferents mons i trenem el preciós bri de la comunicació.

Potser aquestes preguntes seguiran sense respostes per un llarg temps, però ¿som en néixer un llenç en blanc o, per contra, ja portem dins el que sentim i en el grau en què ho fem? Perquè el que ningú no pot negar és que cada nadó neix amb certs traços de caràcter propi... Llavors cada un de nosaltres en realitat som teles distintes sobre les quals la vida anirà pintant el seu paisatge. Potser el matís dels colors de la nostra paleta dependrà de les nostres primeres experiències, i les primeres vivències ens aportaran les eines amb les quals donar forma a la nostra infància. Els pòsits dels plors, de les mirades, dels somriures i de les abraçades es mantindran per a sempre en la nostra ment encara que no tinguem memòria d’ells, però aniran component d’una manera imperceptible... dia a dia, la nostra futura existència.

En els últims anys he tingut l’oportunitat, dues vegades, de tornar a gaudir d’aquest agradable lloc en què s’inicia la infància. Trobar-me de nou amb aquests ulls immensos i cristal·lins quan la vida just està estrenant-se. He pogut sentir aquest pont subtil que s’obre a través de les nostres mirades, aquest pont invisible que uneix les nostres ànimes i que permet que el creuem i ens trobem, i que, a poc a poc, va prenent més consistència... fins a transformar el món en paraules