Poques vegades fem l'exercici de recuperar, d'allò més recòndit de la nostra memòria, algun record de com érem realment quan érem petits. La infància, aquella que va dels dos als set anys, és una etapa que es fa a tota velocitat i que, no obstant això, va carregada d'importants aprenentatges. Diuen, els que en saben molt, que és en aquesta tendra edat on donem forma a la nostra actitud per a la resta de la nostra vida. Així que he rebuscat en el meu passat llunyà per a intentar rescatar alguna imatge de la meua infantesa.

M'he vist ajupida fent figuretes de fang amb la terra argilosa de l'era que hi havia davant la masia a la qual anàvem a passar les vacances d'agost, molt a prop de la mar. Puc recordar-me, al costat dels meus germans, saltant sobre les pedres planes que dibuixaven la perifèria d'aquella era tan fecunda en jocs. Va ser en aquells primers estius que vaig descobrir que la mar pintava dibuixos de sal sobre la pell dels meus braços, o que existien molts vents i que el que més m'agradava venia de l'horitzó i li deien ‹vent de dalt› i feia que la mar semblés de vidre.

I estirant el fil d’aquells temps m'he vist saltant els bancals dels camps, l'alçada dels quals depenia de la valentia de cadascú, o pujant als garrofers que, pacients sota la calorada del sol, eren còmplices de les nostres imaginàries aventures. Recordo anar a pouar aigua al pou i que la profunda foscor del seu fons, de la que retornava l'eco de la meva veu, em feia sentir certa temença… però l'agradable sobresalt d'abocar-nos per damunt l'aigua fresca del poval compensava tots els temors.

A la placeta del Forn, al poble del meu pare, seia amb les meves cosines i allí explicàvem històries inventades que es transformaven en veritat. I l'olor intensa de la fusteria dels meus oncles, on creixien les muntanyes de serradures mentre nosaltres ens enjogassàvem amb les fustes que ells rebutjaven.

Tot era ple de jocs i de màgia.

Ara, quan dirigeixo la mirada a la infantesa, bé la meva, la del meu fill o la de les meves nétes, és quan m'adono de quant valuosa és la participació dels pares i dels avis en aquest període. Quant d'important és la qualitat del temps que puguem dedicar-los o el grau de confiança que els demostrem en les seves capacitats; és essencial que siguem conscients que aprendran a tenir la mateixa paciència que nosaltres tinguem amb ells i l'amor que nosaltres els hi demostrem, que és durant aquest fràgil període quan hauran de descobrir que el fracàs o la frustració no són més que passos per a arribar a l'èxit.

Voldria poder dibuixar amb paraules l'espurna de curiositat que balla dins les pupil·les d'un infant en aquesta edat o atrapar al vol la despreocupada alegria que salta entre els seus peus. Em conformaria en poder explicar ni que fos una petita part de la fórmula de la seva il·lusió, o desgranar l'alquímia amb la qual transforma tot en possible.

Que difícil és saber de quin àtom procedeix la energía amb la que es beu a glops la vida perque ella és la que aflora als seus ulls quan mostra interès en cadascuna de les coses que existeixen. D'aquesta mirada, que en alguns nens es mostra oberta, alegre i despreocupada i que en altres sembla distant i silenciosa, dependrà la manera en què anirà descobrint el món.

Quan un nen ens proposa jugar hauríem de ser conscients de la importància del que ens demana i acceptar la invitació sense dubtar-ho, deixar de banda els mòbils, les mandres, les excuses d'estar enfeinats en coses que no són importants i estar disposats a compartir aquests moments tan divertits en què, a més de gaudir, el petit aprèn els límits, les possibilitats i els obstacles i on la imaginació es desenvolupa com a futur recurs de la seva ment. Perquè quan un nen juga celebra la vida i creix. I si nosaltres som capaços de lliurar-nos de veritat al joc (almenys un cop cada cent preocupacions) podrem sentir com és d'alliberador retornar a la bombolla de la infància.

Crec que, sense saber-ho, va construint un petit país dins del seu cor amb tots els jocs jugats i les cançons cantades, allà hi va guardant les figuretes de fang, les torres de sorra, les fulles d'arbres, les fileres de pedres, els draps convertits en vestits o en trompes d'elefants, les formigues que s'escapen dels dits, els vols volats amb les ales dels braços, els graons saltats de dos en dos o de tres en tres, els pastissets de plastilina i tots els secrets dels contes contats. També allà aniran a refugiar-se les seves pors, les absències i els buits. I un dia, quan ja sigui un adult, potser tindrà nostàlgia de la seva infància i torni per un instant a buscar algun tresor i sentirà l'agredolç sabor del que va ser guardat.

Mirem, doncs, de tenir cura, d'atendre les seves preguntes i entendre les seves inquietuds, procurem tenir un pèl més de temps lliure per allò que de veritat importa. Atrevint-nos a comptar amb ells les estrelles del cel o a inventar paraules o a desxifrar misteris de l'univers. Permetem que surti, encara que sigui breument, l'infant que tots portem dins.

Juguem?