Com un riu vigorós, així veig l’etapa de la joventut en el paisatge de la vida. Guaito enrere per a trobar-hi la imatge.

Allà està. Es mostra amb tota la seva força, fresc, alegre i cabalós. Emergeix poderós d’aquell bosc dels mil senders. Puc veure com resplendeix sota el sol que l’il·lumina, o com la pluja l’esquitxa amb sagetes platejades sense aconseguir aturar-lo.

Sota els salts de la seva escuma endevino les roques i els pendents que volen ser obstacles per a les seves aigües, observo com llisca victoriós entre estrets passos que pretenen dificultar la seva marxa. El riu, imparable, obre el seu propi escorranc per més dura que sigui la pedra o desemparada la terra que travessi. Porta la vida dins, com podria renunciar-hi?

A aquest riu jove i atrevit, que desconeix la seva destinació, li arribaran llocs i moments diferents. En algun tram del seu viatge, es tornarà tranquil, gairebé s’aturarà a les planes plàcides i semblarà que es calmi el seu soroll. Si té sort regarà els camps i els inundarà de fertilitat i esperança. En el seu avanç arrossegarà sediments del camí cap a altres llocs o construirà amb ells nous sòls ferms.

Des d’aquí, mirant-lo en la distància, fins i tot puc imaginar-me a la seva riba, evoco el so de les seves aigües cristal·lines... Respiro el cant del seu cabal fluint. ¿D’on li neix aquesta harmonia? L’aire, al seu voltant, s’eleva i amb fils invisibles mou tot allò que semblava quiet. Al seu costat sembla que es renovin les ganes, que s’encomani la seva vitalitat. Si jo pogués tornar a mullar els dits en les seves aigües clares, tornar a mirar-me en el seu reflex com ho feia llavors, banyar-me en ell sense saber on em portava...

Tots conservem el record del nostre riu, si el seu recorregut va ser tortuós, salvatge o reposat i quina va ser la profunditat que va deixar el seu fluir. Tots hem superat d’una manera o altra els seus salts de vertigen o els seus petits remolins, hem reposat als mansuets tolls o dormit en tranquils canals. Portem la seva imatge, no ens abandona la seva memòria, no oblidem el seu cant .

Pronunciem el seu nom (del llatí ‹iuvo-iuventus›: el que ajuda o sosté), i el ressò de la seva veu repica en el nostre pit. Llavors, fins quan dura el seu esperit? Fins a quina edat continua existint el seu impuls en la nostra ànima? Hi haurà qui la mantingui viva sense perdre la capacitat d’emprendre amb il·lusió els projectes, volent ser sempre riu fins arribar a la desembocadura; hi haurà, per contra, qui només sentirà breument la seva empenta i la veurà desaparèixer després com un corrent esgotat, perdut en el passat. No obstant això, ens haurem mullat en les seves aigües.

La joventut és l’energia necessària que se’ns regala per a obrir camí cap a la propera edat. Agafats a ella correm cap a la plenitud de l’existència. Se’ns mostra com una prova de l’afany de la natura en perpetuar-se, de la capacitat de ser autosuficients com a individus, trobant la nostra pròpia sort, coneixent riscos i salvant obstacles, avançant cap a l’horitzó.

Des d’aquesta pausa en el camí he pretès captar la seva imatge tan nítida com fos possible, però comprenc que, per molt que esforci la mirada, només aconsegueixo abastar una visió general d’aquest tram del recorregut. Amb la perspectiva del temps s’han esvaït les petites coses, aquelles que llavors van semblar tan rellevants ara són imperceptibles pinzellades que ajuden a compondre el conjunt del llenç.

La llunyania fa que es vegi clar, sense els artificis d’aquell present que avui ja és passat, i que ens va portar a interactuar sense parar esment al que realment transitàvem. És cert que només des de la distància distingim l’important.

Segurament d’això va la vida.