He tingut la sort d'haver-me criat a un poblet petit, fent de pagès fins als vint-i-un anys. En aquelles èpoques els horaris els marcava el sol i, des de maig fins setembre, eren eterns; a més, des de mitjans de juny fins a mitjans d'agost, pel tipus de conreu que teníem no es podia fer gaire feina "normal" i ens dedicàvem a fer les feines més dures i gruixudes que hi havia per fer, entre altres aixecar marges caiguts (marge = "Graó... revestit de pedres, que separa dues feixes o bancals situats a diferent nivell i que serveix per aturar les esllavissades de terra"), fer llenya per a l'hivern a base de tallar o arrancar pins i alzines que fossin prop dels conreus, etc. Repeteixo, això ho fèiem en ple estiu; problema? Cap. Podíem ser una mica rudes, però no rucs: al matí anàvem cap a la banda on hi havia l'ombra i a la tarda anàvem cap a l'altre costat, i teníem sempre a prop el càntir de fang negre de Verdú que mantenia l'aigua fresqueta. No teníem piscines, ni aire condicionat, ni això que ara s'han inventat dels "refugis climatològics", senzillament teníem sentit comú i no fèiem rucades, tot i pencar com rucs de càrrega. Ah!, tampoc TV, ni amb prou feines ràdio.

He volgut escriure això perquè sentint la matraca contínua de rècords (que no dic que no siguin reals) i lo de "passeu per l'ombra i hidrateu-vos", qualsevol diria que les nostrades autoritats ens prenen per mesells... o bé en són ells; jo em decanto per la segona opció.