I fent camí arriba la maduresa. La motxilla comença a pesar, el sol pica fort i els mapes ja no poden ajudar gaire.

Aquí no hi ha més remei que anar buidant d’estris inútils la càrrega del que hem acumulat, quedar-se només amb el que és útil i amb algun tresor que hagi de ser salvat.

Per pura supervivència cal canviar o abandonar actituds que llastin el pas, entendre que, en cada dificultat que immobilitza, deu haver-hi ha una lliçó per aprendre; que si m’equivoco en la ruta i em sento perduda, hauré d’assumir que el recorregut és necessari per a poder arribar a destí.

No serveix buscar l’orientació en els atles, ni guiar-se amb les estrelles polars de cap firmament; ara toca créixer per dins. Pot ser que no s’aconsegueixi o que es faci només una mica; sigui com sigui la vida continua sent un repte extraordinari.

Ara el meu cabell s’ha platejat, la pell canvia, els ulls se m’acomoden entre coixins i no corro tan de pressa com abans. Però continuo vibrant igual amb la música, creient en les meves íntimes conviccions, el meu cor batega intensament o es compassa amb les mateixes emocions que sempre; em continua impressionant la lluna al capvespre i el cant de la merla a l’alba. Ja no sóc riu, i malgrat això confio en la possibilitat de la meva força.

Els anys canviant les coses, les destrueixen, les matisen o les acaronen; però sobretot incorporen un altre prisma, un altre paisatge, i ens van donant un lloc nou al món. El pas del temps fa que valorem amb una altra mesura les paraules, els silencis i els gestos.

A aquesta altura del trajecte, amb els esforços que exigeix la reflexió, em pregunto: a on està realment el que és intern i a on allò que és extern? Què és dels altres malgrat que estigui dins nostre? I començo a estar convençuda que l’únic culpable d’un desencís som nosaltres mateixos per esperar una cosa en un lloc equivocat. Que ens queixem i ens neguem a créixer davant del que no ens agrada perquè no volem respostes diferents a les de sempre en lloc d’acceptar que només ens valdran les nostres.

I tampoc faltarà en plena sendera, quan menys ho esperem, alguna espina que ens fereixi; insospitada, es mantindrà amagada entre els prats tranquils o a l’aguait entre les bardisses, punxeguda. La seva finíssima fiblada serà la prova que encara hi ha sorpreses. Potser entendre quin és el propòsit de l’espina sigui part també de tornar-se adult.

Solen dir-nos que som adults només per tenir tal o tal edat, esmenten que el seny i la capacitat per a responsabilitzar-nos dels propis actes són característiques automàtiques de la maduresa, com si vingués regalat en un aniversari. Però em sembla que només quan s’han creuat molts ponts i pujat moltes muntanyes, quan s’han conegut pous sense aigua i s’ha begut d’alguna cantimplora plena d’esperança, només quan s’ha pujat i baixat centenars de vegades les mateixes escales de l’alegria i de la tristor, només quan es perd la por a mirar-se un mateix davant els errors, només llavors s’arriba de veritat a la maduresa i que és a partir de llavors que comencem a descobrir que el viatge de la vida va d’una altra cosa, d’una cosa molt diferent del que imaginàvem.