Escriure sobre un paisatge que no has recorregut, només veient-lo reflectit en la mirada dels que hi han arribat, o intuint-lo a través del que s’explica sobre ell, per més atenció que es presti a la descripció dels seus colors i dels seus gustos o es repari en l’aire dels que caminen per ell amb pas lent i més silencis que paraules, escriure sobre l’últim tram d’un camí, abans d’arribar-hi, és un pur imaginar.
 ¿Qui, alguna vegada, no ha vist una persona gran venerable, sàvia o bondadosa i ha sentit el desig d’arribar a la vellesa amb aquestes condicions? Però, també, ¿qui no ha reconegut en algú molt més gran la més profunda solitud, abandó o demència, i al moment ha sentit la por a la pèrdua d’un mateix quan s’arriba a vell? Els camins pels quals corre la vida, fins i tot transitant tots pels mateixos estadis vitals, són sempre diferents i irrepetibles per a cada ésser, i l’arribada a aquest temps final de més quietud, sense presses ni massa incentius, a l’espera que s’acabi l’última estació, abocant-nos a tots al mateix desenllaç, serà també molt diferent per a cadascú.

No puc descriure una etapa que no conec per mi mateixa, per això voldria aprofitar aquest espai per a deixar aquí, de forma indeleble, un humil homenatge a algú que sí va arribar a ella: es deia Francesc i era el meu pare. I li escric aquestes paraules amb tot el meu afecte i respecte per la seva existència, perquè ell, que va ser un nen que va jugar poc per culpa de la guerra, que va entrar en l’adolescència amb les butxaques carregades d’escassetats i es va enamorar en anys de pura supervivència, que va obrir la seva pròpia llera entre l’austeritat econòmica i la repressió política, i que va haver d’endinsar-se en la maduresa desconcertat pels canvis socials que van arribar de cop, i que, gairebé sense adonar-se’n, va anar envellint deixant sobre la tauleta de nit els seus temors per recollir-los intactes al matí, va aconseguir, malgrat tot, conservar viu el seu innat i profund interès pel Saber. I... quan tot just li quedava temps, va poder sentir encara com rebrotaven al seu voltant les ànsies de llibertat per a la seva terra.

Un parell de vegades em va preguntar si em veuria capaç d’escriure els seus records, i jo, ocupada en altres coses, li responia que anés anotant-los en un paper perquè un dia els organitzaria. Però ni ell ni jo ho vam fer. Sento tristesa en intuir què és el que porta una persona molt major a voler que pervisquin els moments importants de la seva vida. ¿Ens passarà a tots voler deixar constància del que s’ha atresorat al cor? Sentiments i vivències que, com fum, sabem que desapareixeran al punt en què ningú ja no els conegui ni els esmenti. Així que ara únicament esbossaré breus records: en la meva infantesa, quan els seus ferms braços m’embolicaven amb una manta per a portar-me a descobrir els regals dels Mags d’Orient, o com pare ancià, quan la seva fragilitat física i la seva malaptesa per manca de vista tanta tendresa m’inspiraven.
Tampoc voldria que s’esborri el record de com s’il·luminava la seva mirada en explicar als seus néts, durant algun Nadal, els secrets de l’elaboració d’un bon cava a Sant Sadurní d’Anoia, allà on va passar la seva infància i primera joventut; o també quan, inclinat sobre un diari, es lliurava a una lectura pausada ajudat per la seva lupa, i, havent examinat totes les pàgines, tancava l’exemplar i em recomanava llegir un determinat article d’opinió per haver-lo trobat encertat.

El meu pare ancià, que sempre va ser un home puntual, afable i considerat envers els altres, va entendre, en els seus últims anys, el sentit d’algunes coses que mai abans no havia entès. Va ser capaç d’intentar veure certs aspectes de la vida des d’un altre prisma a través del qual mai no havia mirat, i va obrir el seu pensament a idees que abans no hagués volgut ni tan sols considerar. M’agradava estar asseguda al seu costat i parlar amb ell, perquè la seva presència em transmetia paciència i veritat, fruits que potser s’obtenen al final, després d’una llarga lluita personal. I les seves mans, primes i velles, pesaven quan les reposava sobre les meves. Noranta anys de viatge. No estaven buides.
Pot ser que la vellesa sigui una pròrroga de temps que a alguns els toca viure. Una trobada amb si mateix, amb l’íntima nostàlgia. Una mirada cap a dins per a trobar les darreres respostes. Sense gaires recursos físics amb els quals valer-se, acceptar que no tot depèn d’un mateix. Donant unes quantes passes enrere mentre es continua endavant. Tornar-se, en cert sentit, un nen vell. Un cercle inexorable.
Si jo he de passejar per aquesta terra voldria que el sender fos pla, esquitxat de frondoses i tranquil·les ombres sota les quals compartir trossets del camí amb els meus éssers més estimats, tenir bons llibres prop i música al meu abast per a poder continuar encenent l’espurna de les emocions.
 Si he d’arribar-hi, que ho faci havent après a envellir, com el dia aprèn a ser crepuscle. O com els ocells fan seva aquesta última llum del capvespre, sense tristesa. Que hagi sabut perdonar aquells que em van ofendre i hagi curat les ferides que vaig causar, i, si fos possible, que els que em vulguin, perdonin els meus errors i em consentin una sincera súplica: que no em jutgin mai.
 I sent això com és un pur desitjar, tant de bo en la motxilla de la meva vida hi hagi més amor que pena per a poder lliurar-la  amb l’ànima serena i que el barquer Caront em porti lleugera a l’altra riba.