Per què no votem els catalans?
Les eleccions municipals i autonòmiques del 27 de maig van confirmar una realitat ben crua; la força guanyadora dels comicis no va ser ni el PP ni el PSOE sinó la senyora abstenció que va superar el 50%.
Quan els resultats de participació no són els desitjables, els nostres representants ràpidament palesen la necessitat de fer una anàlisi. Curiosament, aquesta voluntat acostuma a durar poc, car es passa ben aviat de la imprescindible reflexió al còmode estadi de loblit. Ja se sap que els pactes postelectorals requereixen els cinc sentits dels abnegats servidors de la cosa pública (no fos cas que algú perdi la poltrona o el modus vivendi).
Ara bé, els espectaculars índexs de desinterès per acudir a les urnes han generat més debat que en els comicis autonòmics de la tardor passada o el referèndum de lestatut de fa just un any.
Encara no shavia arribat al tancament dels col·legis electorals quan un alt càrrec socialista oferia una valoració digna dun film dels Germans Marx. La migrada participació dels catalans estava relacionada amb un Gran Premi de Fórmula 1. Sense negar linterès que les gestes de lAlonso i Hamilton desvetllen, resultava que la cursa culpable sefectuava a Montecarlo, i no pas a Montmeló!
El conseller Saura, acostumat a derrapades verbals, abans del 27 de maig convidava la ciutadania a no votar en lloc dinclinar-se per opcions poc afins a les seves. Una singular explicació pedagògica del responsable de Participació Ciutadana, personatge amb un grau de responsabilitat inversament proporcional al nombre descons obtinguts en el Parlament de Catalunya.
Per reblar el clau, però, calia la consideració einsteniana del senyor Pepe Montilla. Pocs dies després del fracàs de participació, davant del Parlament de Catalunya afirmava, sense cap ironia, com la trivialització humorística de la tasca política comportava un allunyament de lopinió pública. Implícitament, tothom va pensar en Polònia, el divertit programa de TV3. No cal ser un acreditat politòleg per copsar com aquestes afirmacions són una collonada.
Per un costat, els entranyables personatges de la sèrie fan un servei impagable als seus caricaturitzats perquè els humanitzen i els fan més propers; en lloc de formular queixes, lHonorable President hauria de proposar tota la colla pessigolles del Toni Soler i Queco Novell a la Creu de Sant Jordi. Gràcies als seus gags i les seves sàtires, els polítics catalans són gairebé tan coneguts per la nostra mainada com els Etoos o els Ronaldinhos.
Per un altre costat, potser caldria recordar al president de la Generalitat com les xarlotades dels polítics en actiu fan empetitir les innocents bufonades dels acreditats professionals de lhumor. Fent un repàs de lacció política daquests darrers anys, tal volta trobaríem alguna de les respostes a la incòmoda realitat duna abstenció sideral:
1. Primer tripartit ple densurts que va fer figa amb lexpulsió dERC.
2. Projecte dEstatut sortit del Parlament i aigualit a Madrid amb les benediccions del senyor Zapatero, el rei del talante i de vendre motos; sense oblidar les ganes del senyor Artur Mas de sortir en una fotografia.
3. Jubilació obligada de Pasqual Maragall per donar pas a un personatge sense carisma, sense estudis universitaris ni sense el nivell C de català.
4. Segon tripartit on es barra el pas a la presidència del Palau de Sant Jordi al partit majoritari i es torna a repescar una ERC foragitada abans per negar-se a donar suport al referèndum del nou estatut.
5. Xocants afirmacions de lexpresident Maragall desqualificant els resultats minsos del procés estatutari.
Tanmateix, si la classe política catalana no baixa del cotxe oficial, no trepitja més els carrers, no fa un exercici real dautocrítica i ni tan sols té més sentit de lhumor, els catalans continuarem desertant de les urnes.
Quan els resultats de participació no són els desitjables, els nostres representants ràpidament palesen la necessitat de fer una anàlisi. Curiosament, aquesta voluntat acostuma a durar poc, car es passa ben aviat de la imprescindible reflexió al còmode estadi de loblit. Ja se sap que els pactes postelectorals requereixen els cinc sentits dels abnegats servidors de la cosa pública (no fos cas que algú perdi la poltrona o el modus vivendi).
Ara bé, els espectaculars índexs de desinterès per acudir a les urnes han generat més debat que en els comicis autonòmics de la tardor passada o el referèndum de lestatut de fa just un any.
Encara no shavia arribat al tancament dels col·legis electorals quan un alt càrrec socialista oferia una valoració digna dun film dels Germans Marx. La migrada participació dels catalans estava relacionada amb un Gran Premi de Fórmula 1. Sense negar linterès que les gestes de lAlonso i Hamilton desvetllen, resultava que la cursa culpable sefectuava a Montecarlo, i no pas a Montmeló!
El conseller Saura, acostumat a derrapades verbals, abans del 27 de maig convidava la ciutadania a no votar en lloc dinclinar-se per opcions poc afins a les seves. Una singular explicació pedagògica del responsable de Participació Ciutadana, personatge amb un grau de responsabilitat inversament proporcional al nombre descons obtinguts en el Parlament de Catalunya.
Per reblar el clau, però, calia la consideració einsteniana del senyor Pepe Montilla. Pocs dies després del fracàs de participació, davant del Parlament de Catalunya afirmava, sense cap ironia, com la trivialització humorística de la tasca política comportava un allunyament de lopinió pública. Implícitament, tothom va pensar en Polònia, el divertit programa de TV3. No cal ser un acreditat politòleg per copsar com aquestes afirmacions són una collonada.
Per un costat, els entranyables personatges de la sèrie fan un servei impagable als seus caricaturitzats perquè els humanitzen i els fan més propers; en lloc de formular queixes, lHonorable President hauria de proposar tota la colla pessigolles del Toni Soler i Queco Novell a la Creu de Sant Jordi. Gràcies als seus gags i les seves sàtires, els polítics catalans són gairebé tan coneguts per la nostra mainada com els Etoos o els Ronaldinhos.
Per un altre costat, potser caldria recordar al president de la Generalitat com les xarlotades dels polítics en actiu fan empetitir les innocents bufonades dels acreditats professionals de lhumor. Fent un repàs de lacció política daquests darrers anys, tal volta trobaríem alguna de les respostes a la incòmoda realitat duna abstenció sideral:
1. Primer tripartit ple densurts que va fer figa amb lexpulsió dERC.
2. Projecte dEstatut sortit del Parlament i aigualit a Madrid amb les benediccions del senyor Zapatero, el rei del talante i de vendre motos; sense oblidar les ganes del senyor Artur Mas de sortir en una fotografia.
3. Jubilació obligada de Pasqual Maragall per donar pas a un personatge sense carisma, sense estudis universitaris ni sense el nivell C de català.
4. Segon tripartit on es barra el pas a la presidència del Palau de Sant Jordi al partit majoritari i es torna a repescar una ERC foragitada abans per negar-se a donar suport al referèndum del nou estatut.
5. Xocants afirmacions de lexpresident Maragall desqualificant els resultats minsos del procés estatutari.
Tanmateix, si la classe política catalana no baixa del cotxe oficial, no trepitja més els carrers, no fa un exercici real dautocrítica i ni tan sols té més sentit de lhumor, els catalans continuarem desertant de les urnes.