Anar a fer la copeta
Cafè, copa i puro és un costum arrelat daquest país. És una conseqüència natural del règim dalimentació adoptat fa molts anys que consisteix en un esmorzar precari, un dinar voluminós i un sopar capritxós, tot plegat dins un horari molt tardà. Aquest règim va ser implantat i acceptat al nostre país fa quaranta o cinquanta anys. En lèpoca present, a causa de lhorari de treball, de la densitat de població i de les distàncies, el règim imperant és discutit, i em sembla que costarà darrelar.
En les festes assenyalades i no tan assenyalades havent estat el dinar copiós i els comensals satisfets, la companyia complementària del cafè, copa i puro crea lambient propici per fer tertúlia, que pot allargar-se segons dels qui no tenen res a fer. Amb la saturació daliments, cafès, licors i cigars, ben mirat, les hores de les tardes queden reduïdes a ben poca cosa.
A principis del segle passat, el costum estava tan arrelat que les persones solteres o les que no tenien casa pròpia anaven a un cafè o altre a fer la copeta on trobaven la tertúlia habitual. La gent davui no fa tertúlies públiques ni privades, perquè no té res a dir. Daixò en donen la culpa a la pressa. Els cafès eren infernals perquè el soroll era insuportable, però els grupets que parlaven del temps, del futbol, de dones, etcètera, ho toleraven tot. El conyac que prenien era la droga més general. Es bevia amb gran facilitat. Tenia una entrada suau. Algú prenia rom perquè era més sec. Després dingerits, ni el soroll, ni la xafarderia, ni els afers de llit arribaven més enllà dels petits comentaris sense cap transcendència notable. Si aquestes persones perdien la tarda a conseqüència de les copetes, el dia esdevenia una pura il·lusió insignificant. Després es devia danar a dormir amb la dona, alguns amb lamiga, de manera que tot quedava arrodonit duna manera gairebé completa.
En aquells temps, els homes es dedicaven, sobretot, al conyac, perquè era considerat un líquid de masculinitat. Hauria estat un símptoma de mala salut veure un home amb tota la barba, pelut i espitregat, amb una copeta de Chartreuse a la mà.
Els licors dolços eren molt apreciats: lanís, el Chartreuse, el Benedictine, eren degustats per les senyores i pels representants dels ordes religiosos, que solien ser invitats a les cases benestants. Als cafès, mai. Són els licors de la conversa plàcida, sostinguda i tolerant. Són converses discretes i lleugerament picants. És la copeta de lamistat, per conversar. Es pot demanar una cosa més seriosa i eficaç?
En les festes assenyalades i no tan assenyalades havent estat el dinar copiós i els comensals satisfets, la companyia complementària del cafè, copa i puro crea lambient propici per fer tertúlia, que pot allargar-se segons dels qui no tenen res a fer. Amb la saturació daliments, cafès, licors i cigars, ben mirat, les hores de les tardes queden reduïdes a ben poca cosa.
A principis del segle passat, el costum estava tan arrelat que les persones solteres o les que no tenien casa pròpia anaven a un cafè o altre a fer la copeta on trobaven la tertúlia habitual. La gent davui no fa tertúlies públiques ni privades, perquè no té res a dir. Daixò en donen la culpa a la pressa. Els cafès eren infernals perquè el soroll era insuportable, però els grupets que parlaven del temps, del futbol, de dones, etcètera, ho toleraven tot. El conyac que prenien era la droga més general. Es bevia amb gran facilitat. Tenia una entrada suau. Algú prenia rom perquè era més sec. Després dingerits, ni el soroll, ni la xafarderia, ni els afers de llit arribaven més enllà dels petits comentaris sense cap transcendència notable. Si aquestes persones perdien la tarda a conseqüència de les copetes, el dia esdevenia una pura il·lusió insignificant. Després es devia danar a dormir amb la dona, alguns amb lamiga, de manera que tot quedava arrodonit duna manera gairebé completa.
En aquells temps, els homes es dedicaven, sobretot, al conyac, perquè era considerat un líquid de masculinitat. Hauria estat un símptoma de mala salut veure un home amb tota la barba, pelut i espitregat, amb una copeta de Chartreuse a la mà.
Els licors dolços eren molt apreciats: lanís, el Chartreuse, el Benedictine, eren degustats per les senyores i pels representants dels ordes religiosos, que solien ser invitats a les cases benestants. Als cafès, mai. Són els licors de la conversa plàcida, sostinguda i tolerant. Són converses discretes i lleugerament picants. És la copeta de lamistat, per conversar. Es pot demanar una cosa més seriosa i eficaç?