Cultura, costums, llengua, tot molt difícil deixar-ho de costat; el que més, la llengua, i més encara quan és en circumstàncies complicades  com per exemple les administracions, la policia, els jutjats... la sanitat.

En aquest país, per un cúmul de circumstàncies que tots coneixem, cada vegada hi ha més metges no nadius; no hi tinc pas res en contra, sempre que m'atenguin en la meva llengua. Si necessito els serveis d'un metge vol dir que no em trobo bé, i si no em trobo bé, estic nerviós, atabalat i potser espantat, i explicar el que em passa en una llengua aliena és un problema afegit; fins i tot un risc afegit perquè em puc explicar malament, em poden entendre malament, o jo puc entendre malament. La salut ha de ser en la llengua del pacient i no fer-ho així segur que contradiu codis ètics i professionals, drets fonamentals, drets humans, i ves a saber si fins i tot la tan sacralitzada constitució.

A mi m'és ben igual i a tothom li ho hauria de ser si qui m'atén es ros o morè, si té la pell clara o fosca, o si té un o un altre accent, sempre  que m'entengui i em parli en català. Això no ho hem de demanar, ho hem d'exigir fermament; és el nostre dret i pot ser la nostra vida.

Com a nota final, una referència a diferents episodis que s'han fet públics darrerament (afortunadament molt minoritaris) de metges que s'han negat a atendre pacients, generalment gent gran, per no parlar-los en castellà. S'ha de ser molt mala persona, no tenir la més mínima humanitat, i en el fons ser molt mal metge per fer una cosa així.