Fa un parell de dies vaig veure la pel·lícula "El Alamein 42"; em va semblar una pel·lícula molt digne, seriosa i honesta, que reflectia molt bé i sense cap falsa d'èpica, l'estupidesa i les misèries de la guerra.

Veient-la pensava què hi pintaven aquella colla de joves italians enmig del desert egipci, sense saber ni ells mateixos ben bé on eren, per què hi eren, què hi feien perduts per aquells verals passant tota mena de calamitats, ni perquè s'havien de deixar matar o perquè havien de matar a altres xicots de la seva edat a qui ni coneixien i amb qui personalment potser haurien compartit les misèries; veient les imatges em va venir al cap la frase de l'antic pilot de guerra alemany Erich Hartmann: "La guerra és un lloc on joves que no es coneixen i no s'odien es maten entre si per la decisió de vells que es coneixen i s'odien però no es maten".

Encara que amb intervencions molt curtes, són commovedors i  admirables els personatges del metge i del general que corroboren el significat de la frase anterior.

Guerra, la paraula més terrible que hi ha en qualsevol llengua. Què pot justificar que una persona jove acabi rebentada enmig del no-res per suposadament defensar no sap què?.