El desgavell del barri del Carmel amb tots els efectes col·laterals de l’esfondrament de les modestes vivendes és un tema de rabiosa actualitat. Sense ser cap admirador de l’impagable Álvarez Cascos, on són aquells crits escruixidors que clamaven al cel pels forats a la línia de l’AVE? La veritat, l’espectacle lamentable de centenars de veïns sense llar és una qüestió força més greu que el paisatge clivellat de Los Monegros. Però clar, els del PP eren uns antipàtics, tanmateix ara manen els del tarannà. El “vidriolisme” i l’acidesa d’alguns mass media catalans tenien més eficàcia quan l’ase dels cops eren de dretes i de Madrid. Sorprèn constatar com les delirants afirmacions d’un alt càrrec de la Generalitat que parlava de fets noticiables (eufemisme de “control de la informació adversa”) no hagin despertat una general repulsa entre els professionals de la informació.

Altrament, fuetejar des de l’oposició, esquinçar-se els vestits i reclamar dimissions era un esport molt del gust de personatges com Quim Nadal. Ara, aquest flamant conseller d’Obres Públiques ha de fer florentines explicacions per dissimular un nyap monumental i justificar la continuïtat a la cadira. Per reblar el clau, el president Maragall en un dels seus rampells habituals ho compara amb el Prestige i després parla d’ajuts i del mannà de la Unió Europea. Segurament, els seus assessors encara es deuen estirar els cabells!

L’afer del Carmel és un paradigma d’allò que hom sospita fa temps; una cosa és progressisme d’aparador i una altra és ser progressista de veritat. Una cosa és portar Carlinhos Brown a la Barcelona “guai” i una altra de ben diferent és ser sensible a l’angoixa d’uns ciutadans que s’han quedat al ras. Del “Barcelona posa’t guapa” hem passat a la cara amarga d’un barri obrer esventrat. Inaugurar grans esdeveniments és engrescador; en canvi, aguantar el chapapote verbal de veïns indignats són figues d’un altre paner.

Més enllà del drama personal de famílies obligades a abandonar les seves llars, hi ha la realitat d’una altra Ciutat Comtal sense metro ni tramvia, amb problemes de serveis i equipaments. Aquesta Barcelona ignorada no és glamurosa, però és ben real i està farcida de gent que paga impostos. L’esvoranc del subsòl del Carmel podria esdevenir una metàfora de la fi d’un model de fer ciutat que va irrompre amb el somni olímpic del 92, però que va començar a naufragar amb la martingala del Fòrum.

“Contra Franco vivíem millor” era una dita molt celebrada per aquells que enyoraven un passat a les trinxeres i la clandestinitat. Després del desori del govern autonòmic en aquest greu tema, es podria refer el lema i afirmar “Contra Pujol i Aznar estàvem de fàbula”.

Malgrat les enquestes a la carta, els llogaters de la Generalitat poden malmetre el crèdit obtingut davant d’una ciutadania que anhelava un aire nou a la plaça de Sant Jaume. Tal volta, l’Honorable Pasqual potser clavava diana fent el paral·lelisme amb el Prestige. A les costes gallegues el PP va començar el seu naufragi; pel forat del Carmel es pot escolar el prestigi del Tripartit atorgat pels catalans fa un any i escaig.