La tragèdia del sud-est asiàtic la matinada de Sant Esteve va desvetllar una allau de solidaritat sense precedents. La intensitat de l’ajut internacional va ser tan impressionant que prestigioses ONG van demanar un cert alentiment de les donacions, per fer-ne una futura millor gestió. Ara bé, superada la febrada mediàtica del desastre, cal plantejar-se rigorosament diversos aspectes, poc coneguts del gran públic, sobre la qualitat de la cooperació i l’ajut internacional al desenvolupament que efectua l’Estat espanyol.

Bona part dels milers de víctimes podien haver-se salvat si aquests països haguessin gaudit d’equips de prevenció de sismes marins com aquells instal·lats a l’oceà Pacífic. En una conferència de l’ONU celebrada el mes de juny del 2004, diversos científics van alertar sobre el risc de catàstrofes a l’àrea. Cap govern dels estats més rics, en el context de les Nacions Unides, va moure fitxa. Abans del dia 27 de desembre els països de la zona tenien un deute extern més descomunal que la pitjor ona oceànica: 357.000.000.000 de dòlars.Amb un endeutament equivalent al 80% de la riquesa anual d’Indonèsia o el 60% de l’illa de Sri-Lanka és molt difícil sortir del pou del subdesenvolupament crònic i arbitrar mesures preventives de futures calamitats. Cap govern, entre ells el d’Espanya, s’ha mogut per exigir la condonació del deute i reivindicar polítiques comercials més justes que permetin el progrés real de la regió devastada.

Pel que respecta a l’esbombat ajut del govern del PSOE, cal deixar les coses clares. El 80% de l’ajut oficial, 42 milions d’euros, són crèdits FAD, préstecs amb interès, oferts en forma de productes espanyols que sovint només afavoreixen empreses exportadores del país donant. Per tant, aquest generós gest genera més endeutament i dependència; només 9 milions d’euros del total són ajuts sense interessos. Aquestes escandaloses dades no són fabulacions d’una campanya antiespanyola, les ha publicades l’AECI, l’Agencia Española de Cooperación Internacional.

Altrament, Cáritas Española havia aconseguit, paral·lelament a la tan desinteressada tasca del nostre fraternal govern, 7 milions d’euros; sumats aquests a la resta de fons aconseguits per l’Església Catòlica de l’Estat arriben als 10 milions d’euros, una quantitat destinada a la zona devastada sense interessos ni contrapartides comercials.

Malgrat això, els mitjans informatius hispànics esventaven d’una banda titulars cridaners sobre l’ajut (o mesquinesa) del govern; en canvi, d’altra banda ometien l’esforç desinteressat i altruista de milers de ciutadans que van confiar llurs donatius a entitats religioses.

Més enllà de silencis periodístics sobre notícies favorables a l’Església, la fabulosa cooperació espanyola només és una vergonyosa màscara que amaga més deute, més empobriment i més misèria per al sud-est asiàtic. Davant dels 63 milions d’euros enviats per Cáritas Internacional, el conjunt de l’ajut humanitari entregat pel caritatiu govern de ZP, en el marc de l’AOD (o Ayuda Oficial al Desarrollo), és una burla a la intel·ligència mitjana i només mereix un mot: hipocresia!

Afegitó: es pot mirar pel costat positiu; en temps del Felipe González, la venda d’armes a països pobres es considerava ajut humanitari.