La mort de Joan Pau II ha esdevingut un fet tan mediàtic com bona part dels seus viatges per tot el món. Les exèquies, amb interminables cues de fidels davant les despulles, han significat un resum del tarannà de Karol Wojtyla, molt còmode entre multituds enfervorides.

En aquest clima apoteòsic, ajudat per la grandiosa arquitectura de la columnata de Bernini, van alçar-se veus reclamant la ràpida canonització del difunt: “santo subito”. La història ja recull casos de cristians elevats de manera ràpida als altars, per obra del clam popular. Cal recordar el cas de sant Francesc d’Assís, aquell frare amic dels pobres i dels animals, i impulsor de l’entranyable tradició del pessebre. Doctors té l’Església; ells jutjaran les possibles virtuts del finat i si li corresponen els honors dels altars. Al marge de l’apassionament emocional d’alguns fidels, xoca una mica aquesta reivindicació davant l’oblit intencionat, o no, d’altres casos de cristians que es van deixar la pell per la seva fe.

Curiosament, el televisiu darrer bany de masses de Joan Pau II ha coincidit amb el pàl·lid record dels 25 anys de l’assassinat del bisbe Óscar Romero a la catedral de San Salvador en plena eucaristia. Sense suport de mitjans de comunicació de masses ni escalfs de multituds, la veu profètica d’aquell pastor incomodava força una oligarquia i un règim corrupte. Només amb la força de la paraula, refusant qualsevol violència, les homilies del bisbe eren un model de compromís amb el poble fins que una bala el va silenciar.

La primerenca tradició cristiana reservava l’accés als altars als màrtirs o testimonis de la fe perseguits per l’Imperi Romà. El bisbe salvadorenc va morir perquè denunciava, seguint l’Evangeli, la intolerable situació de la seva feligresia: el Salvador era un país castigat per la misèria, la injustícia i el terror dels paramilitars, sota l’ombra de l’inefable Estats Units (l’eix del bé, segons algun enyorat expresident).

Poques setmanes abans de ser eliminat, havia viatjat a Roma i havia tastat la fel de la desconfiança i el recel de les jerarquies vaticanes. En plena croada contra el comunisme europeu, el successor de Pere no va saber sintonitzar amb els anhels i inquietuds d’un bisbe valent que només volia ser fidel al seu poble. En els esquemes de la Guerra Freda, demanar llibertats a Polònia era aplaudit, tanmateix exigir dignitat i justícia per als pobres de l’Amèrica Llatina eren figues d’un altre paner! Ja ho deia un altre bisbe brasiler, conegut també per no tenir pèls a la llengua: “si faig caritat em diuen sant, si denuncio la pobresa em diuen comunista”.

Ha passat un quart de segle i allò que el temps posa cadascú al seu lloc no acaba de ser veritat. Óscar Arnulfo Romero, el bisbe màrtir del Salvador, continua sent víctima d’una curiosa amnèsia de l’Església Jeràrquica.

Potser, des de la glòria celestial, el traspassat Joan Pau II tindrà finalment un gest de delicadesa amb el seu bisbe i li cedirà el pas als altars. No seria santo subito, pero sí tot un detall.