En el context dels emotius actes de record als milions de víctimes del nazisme, descobrir l’enganyifa d’un fals supervivent de la maquinària diabòlica dels camps d’extermini ha resultat molt desagradable. Amb tot, l’astorament ha cedit pas a la indignació davant les curioses justificacions del senyor Enric Marco.

Fa uns cinc anys, per mitjà de l’Amical Mauthausen, vaig convidar Antoni Roig, un supervivent d’aquest camp de l’horror, a impartir una xerrada amb els alumnes més grans del centre. Amb entusiasme i lucidesa ens parlava sense fer-se protagonista de res. Va impressionar-me tant que, poc després, va venir a Falset a fer una altra xerrada al Centre d’Estudis; l’acte va ser un èxit de públic i d’interès. Bona part de la seva vida marcada per la dissort, només la vaig conèixer en el sopar que li vam oferir després: alliberat del camp de concentració, va enterrar la dona i la seva única filla de càncer.

Completament sol, superats els 80 anys, el sentit de la seva vida era difondre de manera discreta i incansable la flama del record dels deportats. Fa un parell d’anys, esperonat pel tarannà d’aquell vell coratjós, vaig demanar que tornés a l’IES; malauradament, des de l’Amical van dir que ja no feia xerrades pel seu estat de salut. Fals! Ho vaig descobrir, de manera dolorosa just farà un any: El País i El Punt parlaven de la mort d’Antoni Roig i s’esmentava el seu distanciament de l’Amical Mauthausen; tanmateix continuava, per lliure, explicant les seves experiències de supervivent a col·legis i casals.

En aquesta altra ocasió, doncs, va venir el senyor Enric Marco i el seu capteniment va ser molt diferent. Externament amb un discurs més brillant i més coherent que captivava ràpidament l’auditori. D’entrada, ja va fer apologia de la seva ideologia anarquista, donant una visió esbiaixada i maniquea de la guerra civil del 36 (com la historiografia franquista, però a l’inrevés). Mai el discret Antoni Roig va aprofitar les xerrades per fer propaganda de les seves conviccions; només en conversa privada vaig saber que havia estat del PSUC.

Ara bé, la conversa particular que vaig tenir després amb Marco, sense alumnes davant, em va deixar un regust molt amarg. Li vaig preguntar per Roig i va contestar amb un to gens elogiós que no sabia treballar en equip, que anava a la seva i que ja no tenia cap mena de relació amb l’Amical.

Vaig restar bocabadat: dues hores parlant de germanor, de lluitar contra la intolerància, per acabar menyspreant la tasca d’un company seu, víctima real de l’Holocaust i amb molt mala sort després. La fredor i la incapacitat de dir un mot amable sobre l’altre van provocar-me unes males vibracions. Un oportunista mediàtic va inventar-se un passat heroic i es va emportar medalles i homenatges; Antoni Roig, discret i auster, acabaria el juny del 2004 amb una breu referència necrològica.

Nogensmenys, l’enganyifa d’un espavilat amb afany de protagonisme mai podrà embrutar la memòria dels deportats ni llur testimoni de veritat i de coratge.

Post scriptum: Antoni Roig, una salutació i mil gràcies.