El pacte a Cambrils era una entelèquia que s’ha consumat finalment. Només al cap d’alguns dirigents locals hi era la possibilitat d’ajuntar quatre partits radicalment oposats en una amalgama de govern que encara ha de començar a caminar.

Encetar un mandat de quatre anys per davant amb socis de govern tan oposats és una dificultat evident. No en va, els pactes de governs municipals que impliquen un canvi d’alcaldia durant el transcurs del mandat són una prova de foc i tensió. Quan arriba el moment i també en els anys previs, els objectius acostumen a ser diferents entre els propis batlles en funcions i candidats.

Es pot dir que aquest acord compleix perfectament amb els requisits i característiques exigides de la denominació d’origen ‘Frankestein’. I així és. Quelcom més estrany, impossible. És cert que durant la campanya van sorgir qüestions com la lleialtat i la honestedat, en clara al·lusió als fets que durant la seva dilatada trajectòria política cambrilenca ha dut a terme l’encara alcalde. És a dir, els tres partits que han munyit el pacte l’estaven esperant.

No crec que sigui una imatge positiva pel municipi, tampoc merescuda pel conjunt de la ciutadania cambrilenca. Legal ho és; legítim, també. Un bon cartell per una ciutat que aspira a créixer i a atreure inversió, en cap cas. La incertesa permanent serà l’element perenne i l’ombra que sobrevolarà la Casa de la Vila fins l’ara llunyana primavera de 2027. Això sí, sí aquest és el nostre govern i, com no pot ser d’una altra manera, encerts, perquè d’això depèn el futur del Cambrils que estimem.