Amb la intervenció a l’Iraq, Bush prometia, a tort i a dret, que la creuada contra el terrorisme global implicaria gaudir d’un planeta més segur. Aquesta llaminadura intentava engalipar una opinió pública, sobretot europea, no gaire convençuda de les nobles intencions de l’emperador George.

De ben poca cosa van servir que milions de manifestants s’esgargamellessin arreu en contra d’una guerra o que els inspectors de l’ONU afirmessin, per activa i per passiva, que el dictador Saddam no tenia aquelles temibles armes que impedien dormir tranquil el senyor Aznar. La fatxenderia del trio de les Açores no tenia aturador. A base de prepotència i boles de l’alçada d’un campanar, los Panchos d’Occident havien decidit tocar la cançó de la guerra i obsequiar el món amb un demà ple de ventura i harmonia.

Han passat ja dos anys del derrocament del tirà Hussein. Què n’ha quedat de la solfa del bolero?

En lloc d’un planeta pacificat i delerós d’estar a l’ombra benefactora de l’àguila imperial americana, joves desheretats del tercer món converteixen Ossama Ben Laden en una icona contestatària, a semblança del Che Guevara pels joves europeus del 68. Europa veu com les urpes del terrorisme s’acarnissen sobre ciutadans de Madrid i de Londres. Occident, acostumat a veure l’horror, el caos i la sang des d’una distància i una indolència televisiva, ara resta astorada i se sent amb por. Mira els seus dirigents i vol respostes, no tolera viure en la incertesa, en el risc. Això de cotxes bomba, o de danys col·laterals d’un míssil de les forces d’ocupació (perdó, volia dir “d’alliberament”) sobre un mercat de Bagdad o Kabul, escau a aquests llocs primitius acostumats a la violència i la mort, però no pas al bressol de les llibertats i del pensament mundial.

Blair i Bush segueixen amb l’estrofa de la cançó: combatre sense treva el terrorisme fins assolir la victòria sobre els enemics del món lliure. Per ells i per la cort dels anomenats neoconservadors (intel·lectuals al servei del poder) res d’analitzar o cercar raons del fenomen terrorista ni d’establir cap relació entre la intervenció a l’Iraq i els atemptats islamistes.

En canvi, Chatham House, reconegut Institut Reial d’Afers Internacionals no s’empassa aquesta simplificació pueril. Amb un informe, elaborat per dos professors universitaris, publicat una setmana després de la matança de Londres posa els punts sobre les is: “El Regne Unit està exposat a un risc més gran perquè és l’aliat més íntim dels Estats Units. No hi ha dubte que la situació a l’Iraq ha imposat dificultats particulars al Regne Unit i a l’àmplia coalició contra el terrorisme. La guerra de l’Iraq ha donat una empenta a la propaganda, el reclutament i la recaptació de fons de la xarxa de Al-Qaida i ha proporcionat als terroristes un objectiu i un territori d’ensinistrament. L’informe també denuncia el seguidisme de la política exterior britànica supeditada a la del seu soci nord-americà... Anar al seient del darrera amb un poderós aliat ha demostrat que és costós en vides per als exèrcits dels EUA i la Gran Bretanya, en vides iraquianes, en despeses militars i en el dany causat per la campanya contaterrorista”. (Publicat al Periódico de Catalunya del 19 de juliol).

Després de l’11-M i del 7-J, Europa ja pot entendre i patir a la seva pell aquest món més segur corejat pels trilers de les Açores.