Malgrat identificar Catalunya com la capdavantera de la industrialització a Espanya, no es pot oblidar que l’impuls econòmic va començar abans del vapor i el tèxtil. En ple segle xviii, els pagesos van convertir un país aspre en un exemple de paisatge agrari cuidat i productiu. Encara avui, passejant pels vessants de la Mussara o la Mola de Colldejou, el caminant pot admirar restes d’aquell prodigi d’esforç que eren els marges. La manca de grans planes fèrtils, la tirania d’un clima capritxós com el mediterrani o l’opressió d’un règim polític centralista com el borbònic, no foren obstacles per frenar la tenacitat de milers de camperols. L’especialització en la vinya va permetre una puixança que va envigorir el conjunt del país i deixava en el record popular expressions com “Reus, París, Londres”.

A les acaballes del segle xix la fil·loxera tornava a posar a prova el camp català; a desgrat dels estralls provocats, la reacció fou formidable i es va endegar el cooperativisme, amb brillants mostres arquitectòniques de cellers modernistes arreu del país. A Cambrils podem gaudir-ne d’un significatiu exemple. Però cent anys després, a les beceroles del segle xxi, una nova plaga, la globalització econòmica, sembla disposada a convertir el pagès en un fòssil. Més enllà d’aquest any particularment dur per al camp (sequera, preus desorbitats del gasoil, raïm mal pagat...) l’entorn no resulta gens afalagador per al futur de l’agricultura catalana. En primer lloc, amb la cançó del lliure comerç i del lliure mercat, poderoses empreses agroalimentàries fan i desfan, escanyen els productors, empastifen mig país amb purins o importen productes agraris de llocs amb mà d’obra explotada.

Per un altre costat, una societat d’urbanites o pixapins que han oblidat els seus referents rurals i practiquen la cultura del tot a cent. Gent disposada a fer hores i hores de cua en el peatge de Martorell i totalment hostils a qualsevulla manifestació d’avellaners del Camp de Tarragona, olivaters de les Garrigues o viticultors del Penedès, pencaires desesperats que tenen la gosadia de tallar per una estona alguna carretera per aconseguir una mínima atenció de l’administració i de l’opinió pública. Finalment, un estol de polítics que tenen clar que les eleccions no es guanyen en les comarques rurals. Dins la guerra de l’avellana dels 90, un cínic candidat al Congrés dels Diputats de Madrid enfurismava la parròquia pagesa. En un acte electoral a Falset, Unió de Pagesos li va lliurar unes reivindicacions, però el polític, sense despentinar-se, els recordà com els barris de Tarragona tenien més habitants que tota la comarca prioratina i que si no podien viure de la terra que pleguessin.

Portem 20 anys i escaig d’autonomia, amb competències sobre agricultura i massa sovint amb una escandalosa incompetència dels titulars respectius. Cada estiu hi ha incendis a casa nostra; l’abandonament dels pobles i conreus n’és una de les causes de fons. Més enllà de grans mitjans d’extinció, una decidida política de suport al camp seria la millor inversió i prevenció de desastres ambientals. Està molt bé protegir la cigonya, l’isard o el fartet, però el pagès català que manté el 70% del territori requereix una protecció urgent, és una espècie que s’extingeix. Altrament, si continua la miopia dels polítics i la manca de sensibilitat de la societat catalana, per veure’n algun aviat caldrà anar a un parc temàtic.