A mitjans d’estiu, les aventures dels astronautes del Discovery van deixar bocabadats força espectadors. La missió de la NASA superava una colla d’obstacles i tornava feliçment a casa; semblava la culminació d’un típic guió de Hollywood. Això restaurava l’orgull patri i es confirmava que els Estats Units eren l’única potència capacitada per liderar la recerca de l’espai exterior.

Malauradament, a les acaballes d’agost, un cicló a les costes del golf de Mèxic, fenomen natural previst i detectat pels serveis meteorològics del país, aigualia la festa. El món contemplava amb estupor imatges més escaients d’un país subdesenvolupat que no pas corresponents a la superpotència capaç de reparar una astronau fora de la Terra. Les imatges d’una Nova Orleans negada per les aigües, els cadàvers surant, la impotència dels refugiats... recordaven gairebé les dramàtiques imatges del terrible tsunami asiàtic del passat 26 de desembre.

Més enllà dels acudits fàcils sobre les paradoxes d’una superpotència que vol imposar la democràcia i la pau arreu i no sap com protegir els seus ciutadans de la fúria dels elements, la catàstrofe de Nova Orleans palesa aspectes inquietants que conviden a la reflexió.

Fa anys que una lletania interessada ens diu que el model de la vella Europa, basat en la cohesió i protecció social, té els dies comptats. Escolanets del pensament neoliberal prediquen les excel·lències del model nord-americà: via lliure per a les grans empreses, afebliment de les despeses de l’estat, fer escarni del Protocol de Kyoto. Amb una fe digna del millor missioner, escriuen encesos articles d’opinió i s’esgargamellen en les tertúlies de ràdio i televisió per convèncer els pobres pagans europeus que abracin la religió del lliure mercat, l’única i autèntica, i abandonin ràpidament atrotinades creences socialdemòcrates.

Entre les pudents aigües de la ciutat del jazz i el blues, es palesava fins a l’escarni la injustícia social del pretès paradís americà. Els damnificats eren negres, negres i negres. Només es veien blancs en les forces de seguretat i de salvament, un detall ben curiós! També les sorprenents prioritats pressupostàries del govern Bush han sorgit a la llum. Per un costat, una generositat galàctica en cursa d’armaments, per un altre, gasiveria persistent a l’hora d’esmerçar uns diners, necessaris i demanats pels experts, en reforçar els dics de protecció de la bonica ciutat de passat colonial francès. Tanmateix ara caldrà multiplicar la despesa en unes magnituds gegantines si volen recuperar l’esplendidesa d’abans.

No se sap encara el nombre total de víctimes de l’huracà subtropical. Es va parlar de vint-i-cinc mil, després s’han rebaixat aquestes xifres dantesques. Sigui quin sigui el balanç final de morts: milers o centenars, resulta prou evident la negligència i la improvisació de les autoritats nord-americanes. El Katrina ha demostrat que el model americà pot fer figa i ha fet surar les vergonyes amagades de l’Imperi. Davant el desori de Nova Orleans, un analista d’aquest costat de l’Atlàntic es pregunta: la ciutadania de la vella Europa permetria la continuïtat en el poder de dirigents que s’haguessin comportat com el govern de George Bush?