El poder legislatiu, representant legítim del poble català, decideix aprovar un projecte de reforma de l’Estatut amb una aclaparadora majoria: 90% del Parlament. El següent pas es troba a Madrid: el tràmit i discussió al Congrés dels Diputats. Qualsevol discrepància, en un sistema democràtic madur i seriós, té l’àmbit parlamentari com a lloc natural per fer-hi esmenes, negociacions, transaccions, correccions i canvis. Tanmateix, alguns partits de la Meseta i alguns enverinadors de l’opinió pública aquest esquema els avorreix i no els estimula gaire. Tronen des de les ones hertzianes i des de les columnes de la Caverna contra l’Estatut, com si fos la culminació de totes les malvestats que amenacen la seva Espanya eterna. Al seu costat, el Katrina esdevé una suau marinada que refresca els capvespres d’estiu.

Veure el Zaplana i l’Acebes avisant de la fi dels temps si aquest malèfic projecte estatutari té la gosadia de ser admès a discussió a la cambra legislativa espanyola, fa agafar una certa feredat. Recorden aquells profetes de l’Antic Testament que predicaven tota classe de calamitats si el poble jueu s’allunyava de la llei de Moisès. Seguint el paral·lelisme bíblic, la llei de Moisès seria la Constitució espanyola, intocable i sagrada, segons el parer d’aquests predicadors fonamentalistes tan gelosos.

Paraules com letal i corrosiu han estat emprades des de la capital del Regne per definir els efectes catastròfics del possible Estatut de Catalunya. En aquest context de cataclisme, que alguns irresponsables volen alimentar, aquests mots escauen la mar de bé. Un matí, des de la ràdio, vaig sentir com un possible nou estatut seria corrosiu; automàticament, va venir-me al cap el monstre Alien català bavejant àcid per les tendres terres hispàniques. El darrer llibre del Nou Testament, l’Apocalipsi, també parlava d’animals monstruosos i infernals que castigarien una terra pecadora abans de la fi del món. El Senyor Aznar, amb la cort d’escolanets i aduladors mediàtics, converteixen les escatològiques visions de sant Joan en un simple entreteniment per a la mainada.

Més enllà de les evocacions literàries o cinematogràfiques, la cantarella persistent d’aquests àugurs no es mereixeria altra cosa que el comentari de la saviesa popular: “brams d’ase no arriben al cel”. Malauradament, l’assenyat creador de la dita no va preveure que els bramuls sí que poden intoxicar i enverinar una opinió pública ja predisposada a mirar amb recel i desconfiança el costat nord-oriental de la pell de brau. Els diputats catalans encarregats de defensar a Madrid el projecte d’Estatut no ho tindran gens fàcil; l’àcid de la catalanofòbia és corrosiu de veritat i no un efecte especial.

Fa unes setmanes, la capital d’Espanya va gaudir de l’espectacle captivador d’un eclipsi solar anular. Des de fa segles es coneix que els eclipsis ja no són un fenomen sobrenatural ni cap amenaça còsmica. Si no fos perquè la ciència ja va explicar abastament com la lluna s’interposa entre l’astre solar i la terra, aquesta colla d’intoxicadors i manipuladors espanyolistes ja haurien trobat un culpable per explicar l’enfosquiment de la Puerta del Sol: l’Estatut!