Finalment sembla que el Ministerio de Cultura, seguint les recomanacions d’un comitè d’experts, s’ha decidit per retornar als col·lectius i particulars afectats aquella documentació requisada durant l’ocupació franquista del Principat. Allò que hauria d’haver estat un debat exclusivament tècnic entorn de criteris legals i arxivístics (de fet, aquesta tasca l’ha realitzada aquest comitè consultor), ha pres en els darrers anys una volada que ha motivat reaccions eixelebrades en la perniciosa tribuna política espanyola. Molts hi han dit la seva quan ni havien sentit a parlar mai d’aquests papers de Salamanca ni visitaran mai un arxiu o ni tan sols arribaran a llegir una obra sobre la cruenta guerra civil. Com succeeix sempre en aquesta mena de debats en què s’hi confonen les qüestions nacionals, la racionalitat ha destacat sovint per la seva total absència, resultant-ne un discurs polític genuí de les tendències anticatalanes.

Franco va manar confiscar tots aquells documents potencialment útils per obtenir antecedents de les persones addictes a la República, que, recordem-ho, va ser la forma de govern elegida per la població a les urnes. La documentació era atentament examinada i s’elaboraven informes personals que eren tramesos a la policia i als tribunals de guerra. La paperassa va anar a parar de manera circumstancial a la ciutat charra i hi ha romàs durant la democràcia, quan finalment el fons incautat s’ha convertit en l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola creat fa pocs anys pel govern del PP, que d’aquesta forma va voler donar la qüestió per tancada. D’altra banda, l’organització i tractament documental d’aquest immens fons ha estat molt deficient des del punt de vista arxivístic. Existeixen, doncs, motius suficients pels quals s’ha demanat el retorn de la documentació confiscada a les persones físiques i jurídiques de Catalunya, de manera que quedi restablerta la unitat dels antics arxius.

Ara bé, el dubte està en qui arribarà a recuperar els papers. En efecte, els col·lectius afectats hauran de demostrar-ne la titularitat, tasca força difícil en determinats casos. Hem de pensar que moltes de les entitats expoliades han deixat d’existir, algunes precisament a causa de les exigències imposades pel nou règim, sense deixar hereves. A Cambrils hi tenim alguns exemples amb les velles entitats socials i polítiques locals, presumiblement representades entre la paperassa i actualment desaparegudes. Alguns col·lectius van veure confiscats fins i tot les seves seus, cas de La Cadira, el centre cívic local per excel·lència, l’edifici del qual té els dies malauradament comptats. De fet, hi ha constància que a Salamanca existeix documentació de la nostra ciutat, malgrat que en desconeixem quina. En tot cas, entre la documentació de la Generalitat republicana, que vaig poder consultar en microfilm, les referències locals són escadusseres, però esperem que l’ajuntament republicà així com també algun sindicat i entitat locals hi tinguin papers. Amb tot això, qui es farà càrrec de demanar per aquests fons? Esperem que des de les institucions públiques i el teixit social cambrilenc se sàpiga valorar a temps la importància de reconèixer aquest patrimoni local i s’aprofiti aquesta ocasió única per restablir els arxius.