Des de les planes d’aquesta revista s’ha reflexionat en diverses ocasions sobre l’actual fenomen de creixement urbanístic que està experimentant la costa. S’ha incidit especialment en els aspectes mediambientals, socials i culturals d’aquest fenomen, però aquesta vegada vull centrar-me en els aspectes formals. Adverteixo el lector, doncs, de la densitat conceptual que hi exposaré. No hem d’oblidar que aquest gir territorial va iniciar-se als anys cinquanta del segle passat i s’ha mantingut fins ara, obviant els períodes amb conjuntures depressives. Durant aquesta època, ens han acostumat a un paradigma urbanístic que opera sobre la reproducció banal i fordista. En el fons, existeix una mena d’obsessió per la rendibilitat i els terminis, cosa que genera productes sovint mediocres, tant en qualitat constructiva com formal, indicadors d’una cultura urbanística i estètica insuficient. Més encara, allò que caracteritza els actuals processos d’urbanització és la negació de la complexitat i del bagatge històric i cultural que defineixen intrínsecament els teixits urbans. El resultat en són sovint formes urbanes anomenades a vegades no-ciutat, mancades d’esperit, com succeeix en nombroses urbanitzacions i barriades. En efecte, l’urbanisme de taula rasa esborra la memòria gravada en el paisatge i col·loca el territori en mans de persones que dissenyen la ciutat ex novo, sota patrons particulars i personals. Penso que la clau per construir una ciutat més participativa rau en reduir la manca de modèstia d’aquells promotors que solen oblidar que una ciutat de qualitat és una obra col·lectiva.

Afortunadament, arreu del món fa temps que corren unes altres tendències de fer urbanisme. Aquests nous corrents, que podríem anomenar postmoderns, abandonen els mites de ciutat ideal i de transformació radical. Les propostes són ara respectuoses amb els contextos existents, compartint formes passades que es reinverteixen per a nous usos. Destaca la recuperació del carrer i la plaça, dels espais públics en definitiva. Als centres es rehabiliten antics immobles per a la seva reutilització, mentre que als afores es prefereixen els conjunts reduïts, on s’hi prioritza la qualitat de vida, l’arrelament i l’esperit comunitari. Per tant, els teixits urbans deixen de considerar-se estructures purament funcionals i es té en compte la història inscrita dins de l’espai com una de les condicions d’èxit del projecte urbà. Els nous termes són ara continuïtat, identitat i sentit de lloc. Això implica recuperar la definició de lloc, entès com un conjunt de coses concretes (formes, colors, textures) que engendren un fenomen total i únic.

Cal superar, doncs, l’etapa d’urbanisme de taula rasa, en la qual els llocs es dobleguen a les exigències del planejament. Qualsevol intervenció sobre el paisatge urbà implica el coneixement de la trajectòria històrica, la societat i la complexitat del lloc. Allò que hi ha en joc és la pervivència d’un teixit, en el sentit de construcció progressiva i complexa, en què els elements estan imbricats i són interdependents de manera que asseguren la cohesió del conjunt. Fer desaparèixer elements paisatgístics sencers sense preocupar-se del conjunt comporta el risc de conduir a la seva desagregació i s’incorre alhora en una greu irresponsabilitat. Fins aquí les propostes del nou urbanisme.