Joan B. Culla va morir ahir, 29 de novembre de 2023. Va ser historiador, professor, articulista, tertulià, gran divulgador i autor de molts llibres. Em vaig assabentar de la seva mort per la ràdio i em vaig entristir molt, tot i ser conscient, des de finals de setembre, quan li van fer un emotiu homenatge al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que es trobava molt malalt. Tot just aquest dimarts, vaig pensar en ell mentre mirava el darrer programa del Sense Ficció de TV3 titulat "L'amarga lluita del Noi del Sucre". Vaig recordar com ens explicava, amb passió, aquells anys de principis del segle XX a les seves magistrals classes d'història contemporània de Catalunya a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. De manera especial, recordo els dards que llançava contra el terrible Alejandro Lerroux.

Explicava que havia fet classes a més de deu mil alumnes. Vaig ser una de les afortunades. Tenir un bon professor és una gran sort i ell ho era: ens feia pensar i riure. Anys després d'acabar la universitat, em vaig convertir, com molta altra gent, en una lectora fidel, una fan, dels seus articles. Primer, a El País i, des de fa uns anys, al Diari Ara, on el llegia cada dilluns fins que a finals de juliol va deixar d'escriure. De manera excepcional, va tornar a fer-ho el 8 d'octubre, l'endemà del gran atac terrorista de Hamàs a Israel.

Recordo haver llegit amb atenció el seu darrer article publicat, titulat "Pitjor que el Kippur de 1973", en què es mostrava crític amb el govern actual de Netanyahu i donava les claus del conflicte entre Israel i Palestina, del qual era expert i apassionat defensor de l'estat d'Israel: "Això durarà setmanes, perquè Netanyahu vol refer-se de la humiliació soferta, però no modificarà cap de les dades de fons d'un conflicte que ja suma més de cent anys i al qual no es veu sortida. ¿Un estat únic israelianopalestí, després de la matança iniciada el 7 d'octubre del 2023?".

Lúcid fins al darrer moment, em consta que va fer front a la mort amb serenitat, amb l'elegància que el caracteritzava. Un motiu més per admirar-lo. Catalunya ha perdut un lliurepensador honest, crític, exigent, irònic, rigorós, respectuós i contundent, sovint demolidor, amb l'adversari. Cada vegada queden menys referents intel·lectuals sòlids, formats al segle XX. Hem d'acceptar que vivim temps líquids, és a dir, superflus i dominats per la immediatesa.

Com es mereixia, Joan B. Culla va ser estimat i reconegut en vida. D'ara endavant, el podrem continuar llegint, tot i que trobarem a faltar la seva esplèndida anàlisi de l'actualitat. A més, tothom que vam tenir la sort de conèixer-lo, també el podrem recordar.