Chapeau, pares!
A finals de maig, lIES Cambrils feia la tradicional festa acadèmica de comiat de la promoció dalumnes del curs 2006-2007 que havien finalitzat el segon de batxillerat. Enguany amb un plus afegit: endegar el seguici dactes per celebrar els vint-i-cinc anys de vida del nostre centre. Ens van acompanyar distingides autoritats acadèmiques i polítiques: el primer director del centre, linspector del Departament, el regidor dEnsenyament de Cambrils... També hi havia representants de lAMPA i alumnes. Tothom va fer un breu parlament i els aplaudiments van ser generosos. El nombrós públic estava ben predisposat. Una genial pel·lícula de Charles Chaplin, magistralment acompanyada amb música en directe, ens va transportar a tots plegats als màgics temps de les beceroles del cinema.
Finalment, em va tocar parlar en nom dels companys de treball de lIES. Mho havia proposat lOlga, la directora. Tenia un cert respecte però alhora una gran il·lusió de poder-me adreçar als meus ja exalumnes.
Veure aquella canalla feliç dhaver superat el seu primer gran repte i saber que, com a professor, un xic dintervenció hi has tingut, és un dels moments més satisfactoris que pot tenir un docent. Al marge de lactivitat acadèmica quotidiana, dos anys permeten també compartir anhels, alegries, angoixes, bons i mals rotllos amb aquell bé de Déu de jovenalla. Tot això ho volia transmetre sense caure en lafectació.
Més enllà duns mots protocol·laris i formals, vaig adreçar-me directament a les mares i pares dels nois i noies. Vaig voler homenatjar llur treball callat, anònim i constant. Malgrat que actualment els polítics han canviat Ensenyament per Educació, afavorint la confusió de rols, els grans educadors són els pares. La qualitat humana dels meus alumnes no es troba en els manuals dhistòria o biologia ni en els sermons més o menys brillants dels ensenyants. Ho tinc molt clar, bona part de lèxit acadèmic i personal dels fills els correspon; malauradament cap diploma oficial acredita aquests mèrits. Els fills poden lluir cofois un títol de batxillerat, però sobretot han de treure pit per tenir uns pares que han fet de pares.
Sovint els professionals de lensenyament ens queixem de labdicació dalgunes famílies que confonen lescola amb un gran Chiquipark i que llurs responsabilitats amb els fills finalitzen comprant-los la darrera Play Station o unes sabatilles de marca. Sortosament, la gran majoria de progenitors no delega aquesta tasca tan apassionant i tanmateix molt complexa de ser educador. Els resultats, com els bons vins, no són immediats ni espectaculars, però sacaben imposant. Així com els grans negres del Priorat envelleixen anys en un entorn privilegiat, el celler, i sota la mà experta dels enòlegs, els nostres alumnes de lexcel·lent anyada 2006-2007 són el resultat de la cura pacient i amatent del millor celler: la família, i dels enòlegs més acreditats: els pares.
Malgrat no ser protagonistes de programes patètics que empastifen les tardes televisives, no passeu ànsia; la modesta columna dopinió mensual farà una excepció amb vosaltres; res de posar-vos el dit a lull.
Amb la benvolença dels meus lectors us vull dir simplement: chapeau, pares!
Finalment, em va tocar parlar en nom dels companys de treball de lIES. Mho havia proposat lOlga, la directora. Tenia un cert respecte però alhora una gran il·lusió de poder-me adreçar als meus ja exalumnes.
Veure aquella canalla feliç dhaver superat el seu primer gran repte i saber que, com a professor, un xic dintervenció hi has tingut, és un dels moments més satisfactoris que pot tenir un docent. Al marge de lactivitat acadèmica quotidiana, dos anys permeten també compartir anhels, alegries, angoixes, bons i mals rotllos amb aquell bé de Déu de jovenalla. Tot això ho volia transmetre sense caure en lafectació.
Més enllà duns mots protocol·laris i formals, vaig adreçar-me directament a les mares i pares dels nois i noies. Vaig voler homenatjar llur treball callat, anònim i constant. Malgrat que actualment els polítics han canviat Ensenyament per Educació, afavorint la confusió de rols, els grans educadors són els pares. La qualitat humana dels meus alumnes no es troba en els manuals dhistòria o biologia ni en els sermons més o menys brillants dels ensenyants. Ho tinc molt clar, bona part de lèxit acadèmic i personal dels fills els correspon; malauradament cap diploma oficial acredita aquests mèrits. Els fills poden lluir cofois un títol de batxillerat, però sobretot han de treure pit per tenir uns pares que han fet de pares.
Sovint els professionals de lensenyament ens queixem de labdicació dalgunes famílies que confonen lescola amb un gran Chiquipark i que llurs responsabilitats amb els fills finalitzen comprant-los la darrera Play Station o unes sabatilles de marca. Sortosament, la gran majoria de progenitors no delega aquesta tasca tan apassionant i tanmateix molt complexa de ser educador. Els resultats, com els bons vins, no són immediats ni espectaculars, però sacaben imposant. Així com els grans negres del Priorat envelleixen anys en un entorn privilegiat, el celler, i sota la mà experta dels enòlegs, els nostres alumnes de lexcel·lent anyada 2006-2007 són el resultat de la cura pacient i amatent del millor celler: la família, i dels enòlegs més acreditats: els pares.
Malgrat no ser protagonistes de programes patètics que empastifen les tardes televisives, no passeu ànsia; la modesta columna dopinió mensual farà una excepció amb vosaltres; res de posar-vos el dit a lull.
Amb la benvolença dels meus lectors us vull dir simplement: chapeau, pares!