Fermesa identitària
Com ja he comentat en alguna ocasió tinc la gran sort de poder compartir un doble sentiment de pertinença a dos pobles, el meu, Cambrils, i una mica a Prades, on fa vint anys que hi anem a passar uns dies a lagost. Tot i que allí som uns estiuejants i segurament no estem al corrent de tot el que hi passa, sí que ens hem integrat força bé a la seva realitat i amb el seu permís de vegades posem cullerada (opinativa) en els afers que els ocupen i els preocupen.
Allà dalt el temps passa duna altra manera i, tot i limpacte del turisme, es mantenen en un nivell de població que encara els permet que locals i forasters es coneguin, cosa que a casa nostra fa molt temps que ja ha passat a la història.
Una mostra daixò la van posar en pràctica aquesta primavera els pradencs amb una iniciativa dun grup molt actiu de la població, els Tamborinos, que van convocar tot el poble un diumenge al migdia per fer-se una foto tots junts. Va ser una feinada, grua inclosa, per tenir una bona perspectiva, que va generar una imatge molt bonica i entranyable que suposarà un document històric molt vàlid per quan en el futur es repassi la història daquesta població del Baix Camp, a la nostra mateixa comarca.
Al contemplar aquesta imatge en una exposició el primer que em va vindre el cap va ser fer un paral·lelisme entre Prades i Cambrils i la impossibilitat de fer una cosa semblant a casa nostra. Lorgull que tenien ells daquest intangible que és el sentiment de poble, de ser dallí i poder viure les coses duna determinada manera, una cosa cada cop més difícil a Cambrils, però crec que no impossible. Unes reflexions sobre aquesta qüestió ja les havíem fet aquest estiu amb lamic Pere Casadó fent petar la xerrada una estona. Ell, que és un home que va amunt i avall tot el dia, compartia amb mi que la deriva poblacional i urbanística en què ha entrat el nostre poble no ens ha de fer llençar la tovallola en la defensa i el manteniment del que en podríem anomenar les nostres coses. Fóra un gran error pensar que per lenvergadura que ha assumit la nostra població hem de deixar de banda, deixar de fer o senzillament arraconar el que forma part del nostre bagatge cultural i social.
Cambrils té una forta i intensa vida associativa capaç de lluitar per preservar aquest patrimoni, però sola no podrà, els obstacles contra els quals es lluita són massa potents. Les institucions locals shi han dinvolucrar a fons perquè sinó la globalització i la invasió de determinades tendències i corrents es poden acabar imposant sobre les nostres tradicions i sense la col·laboració institucional estem perduts. Cal també que els mitjans de comunicació locals tinguin molt en compte aquest objectiu i siguin uns ferms defensors daquest tarannà, també lingüístic, que ens identifica com a poble. I cal, sobretot, que els cambrilencs, individual i col·lectivament, no deixem mai de reivindicar-nos com a tals i donem suport a les activitats i iniciatives que preserven la nostra manera de ser.
Josep Capella és periodista
Allà dalt el temps passa duna altra manera i, tot i limpacte del turisme, es mantenen en un nivell de població que encara els permet que locals i forasters es coneguin, cosa que a casa nostra fa molt temps que ja ha passat a la història.
Una mostra daixò la van posar en pràctica aquesta primavera els pradencs amb una iniciativa dun grup molt actiu de la població, els Tamborinos, que van convocar tot el poble un diumenge al migdia per fer-se una foto tots junts. Va ser una feinada, grua inclosa, per tenir una bona perspectiva, que va generar una imatge molt bonica i entranyable que suposarà un document històric molt vàlid per quan en el futur es repassi la història daquesta població del Baix Camp, a la nostra mateixa comarca.
Al contemplar aquesta imatge en una exposició el primer que em va vindre el cap va ser fer un paral·lelisme entre Prades i Cambrils i la impossibilitat de fer una cosa semblant a casa nostra. Lorgull que tenien ells daquest intangible que és el sentiment de poble, de ser dallí i poder viure les coses duna determinada manera, una cosa cada cop més difícil a Cambrils, però crec que no impossible. Unes reflexions sobre aquesta qüestió ja les havíem fet aquest estiu amb lamic Pere Casadó fent petar la xerrada una estona. Ell, que és un home que va amunt i avall tot el dia, compartia amb mi que la deriva poblacional i urbanística en què ha entrat el nostre poble no ens ha de fer llençar la tovallola en la defensa i el manteniment del que en podríem anomenar les nostres coses. Fóra un gran error pensar que per lenvergadura que ha assumit la nostra població hem de deixar de banda, deixar de fer o senzillament arraconar el que forma part del nostre bagatge cultural i social.
Cambrils té una forta i intensa vida associativa capaç de lluitar per preservar aquest patrimoni, però sola no podrà, els obstacles contra els quals es lluita són massa potents. Les institucions locals shi han dinvolucrar a fons perquè sinó la globalització i la invasió de determinades tendències i corrents es poden acabar imposant sobre les nostres tradicions i sense la col·laboració institucional estem perduts. Cal també que els mitjans de comunicació locals tinguin molt en compte aquest objectiu i siguin uns ferms defensors daquest tarannà, també lingüístic, que ens identifica com a poble. I cal, sobretot, que els cambrilencs, individual i col·lectivament, no deixem mai de reivindicar-nos com a tals i donem suport a les activitats i iniciatives que preserven la nostra manera de ser.
Josep Capella és periodista