Compra i calla!
La Barcelona postolímpica resta tres dies de juliol a les fosques; lautopista del Mediterrani esdevé una quilomètrica ratera cada cap de setmana; agafar el tren per anar a Figueres o Tortosa, dia sí dia també, significa estar posseït per un esperit intrèpid i alhora gaudir de la serenitat impertorbable dun monjo budista; viatjar amb avió des del Prat a les Canàries és assumir el risc que les maletes de linfeliç turista prefereixin Hong Kong a Lanzarote.
Aquests quatre exemples palesen una realitat del país força galdosa, més enllà de les excel·lències virtuals dun flamant Estatut que celebra el seu primer aniversari enmig duna Catalunya col·lapsada. Hom pensa que gaudim duna classe política manifestament millorable com les genials infraestructures viàries i energètiques que fan més emocionant la vida quotidiana del contribuent: contemplar els estels en una capital en tenebres, sopar romàntic a la llum duna espelma, ser rescatat pels bombers en un rodalies al bany maria, aterrar a Austràlia sense ni mitjons de recanvi, admirar el paisatge del Penedès a la velocitat de creuer de 10 km/h per lAP-7...
Les pífies evidents de les infraestructures bàsiques del Principat fan pensar que som una autonomia de pa sucat amb oli. Endesa, Renfe, Iberia, la Caixa ens toregen, deixant el país gairebé incomunicat, i aquí no passa res de res. Quan el senyor Montilla va rebre la loteria de ser president de la Generalitat ens va dir Fets i no paraules. Ja veiem com el lema era una presagi sarcàstic: els fets són un desori monumental i les no paraules són labsoluta manca de lideratge civil i de pressió davant unes empreses que es rifen del consumidor.
Lespectacle de rememorar els 15 anys del Cobi, amb repetició del llançament de fletxa del mestre arquer Rebollo, és una aportació original del simpàtic alcalde Hereu a la fira dels despropòsits i un monument al do de la inoportunitat. Milers de barcelonins sense llum i a Montjuïc cantant allò de Los Manolos: Barcelona tiene poder. La prescindible visita llampec de la ministra Magdalena Álvarez de Foment lloant el servei aeri, les declaracions optimistes de ZP sobre les inversions estatals a Catalunya, laportació còmica del singular Clos ministre dIndústria i Energia prometent una esplèndida xarxa elèctrica que faria empal·lidir denveja els veïns del Nord; tot plegat, una sublim presa de pèl a centenars de milers de ciutadans.
Amb tot, carregar els neulers sobre uns polítics maldestres o incompetents no serà un fàcil exercici de cinisme. A la fi tenim allò que ens mereixem i allò que hem votat. Com és que la societat civil, la gent, nosaltres, tu i jo, no diem prou?
Paguem peatges abusius per un mal servei i només premem el clàxon; hem de llençar el menjar dels congeladors i quatre cops de cassola; recordem la mare que va engendrar la Renfe davant les càmeres de TV3 i poca cosa més. Cap revolta popular, cap vaga general, cap manifestació multitudinària, cap gest significatiu. La resignació dels catalanets i catalanetes és sorprenent i digna duna tesi doctoral de Sociologia.
Sense proposar-sho, una pintada dautoria àcrata reblava el clau. Entrant a la magnífica platja de lArrabassada de Tarragona, en un pas per franquejar la via del tren, vaig trobar la resposta: Compra i calla!.
Aquests quatre exemples palesen una realitat del país força galdosa, més enllà de les excel·lències virtuals dun flamant Estatut que celebra el seu primer aniversari enmig duna Catalunya col·lapsada. Hom pensa que gaudim duna classe política manifestament millorable com les genials infraestructures viàries i energètiques que fan més emocionant la vida quotidiana del contribuent: contemplar els estels en una capital en tenebres, sopar romàntic a la llum duna espelma, ser rescatat pels bombers en un rodalies al bany maria, aterrar a Austràlia sense ni mitjons de recanvi, admirar el paisatge del Penedès a la velocitat de creuer de 10 km/h per lAP-7...
Les pífies evidents de les infraestructures bàsiques del Principat fan pensar que som una autonomia de pa sucat amb oli. Endesa, Renfe, Iberia, la Caixa ens toregen, deixant el país gairebé incomunicat, i aquí no passa res de res. Quan el senyor Montilla va rebre la loteria de ser president de la Generalitat ens va dir Fets i no paraules. Ja veiem com el lema era una presagi sarcàstic: els fets són un desori monumental i les no paraules són labsoluta manca de lideratge civil i de pressió davant unes empreses que es rifen del consumidor.
Lespectacle de rememorar els 15 anys del Cobi, amb repetició del llançament de fletxa del mestre arquer Rebollo, és una aportació original del simpàtic alcalde Hereu a la fira dels despropòsits i un monument al do de la inoportunitat. Milers de barcelonins sense llum i a Montjuïc cantant allò de Los Manolos: Barcelona tiene poder. La prescindible visita llampec de la ministra Magdalena Álvarez de Foment lloant el servei aeri, les declaracions optimistes de ZP sobre les inversions estatals a Catalunya, laportació còmica del singular Clos ministre dIndústria i Energia prometent una esplèndida xarxa elèctrica que faria empal·lidir denveja els veïns del Nord; tot plegat, una sublim presa de pèl a centenars de milers de ciutadans.
Amb tot, carregar els neulers sobre uns polítics maldestres o incompetents no serà un fàcil exercici de cinisme. A la fi tenim allò que ens mereixem i allò que hem votat. Com és que la societat civil, la gent, nosaltres, tu i jo, no diem prou?
Paguem peatges abusius per un mal servei i només premem el clàxon; hem de llençar el menjar dels congeladors i quatre cops de cassola; recordem la mare que va engendrar la Renfe davant les càmeres de TV3 i poca cosa més. Cap revolta popular, cap vaga general, cap manifestació multitudinària, cap gest significatiu. La resignació dels catalanets i catalanetes és sorprenent i digna duna tesi doctoral de Sociologia.
Sense proposar-sho, una pintada dautoria àcrata reblava el clau. Entrant a la magnífica platja de lArrabassada de Tarragona, en un pas per franquejar la via del tren, vaig trobar la resposta: Compra i calla!.