La placeta
Aquest estiu es distribueix en algunes oficines de turisme de la comarca una revista turística i de serveis editada (lany 2006) per una empresa privada, amb informació general sobre el Baix Camp i un apartat específic per a cadascun dels municipis que en formen part. És el típic producte editorial creat per una empresa privada que busca la rendibilitat a través de la publicitat dempreses i comerços, però que no es podria fer sense la col·laboració publicitària, però també amb aportació de continguts i fotografies de les institucions del territori. I, de fet, la mateixa revista no ho amaga quan agraeix la col·laboració dels ajuntaments i les oficines de turisme de la comarca.
El producte està ben imprès i és relativament atractiu en la presentació. Quant al contingut, i em centro ara específicament en lapartat de Cambrils, és en general un recull dels tòpics de sempre capital gastronòmica de la Costa Daurada, platges de sorra fina i daurada, segona població de la comarca, etc., per bé que amb alguna imprecisió sonada, fruit segurament dun apropament cartogràfic a la nostra realitat, com quan diu que el municipi està envoltat per les serralades de Llaberia i Prades, de suaus pendents que desemboquen al mar. Sí que tenim les muntanyes al nostre voltant, però daquí a dir que envolten el municipi, hi ha un bon tros, si no és que ens annexionem uns quants termes de pobles veïns nostres.
Però allò que mha xocat més de la revista ha estat la llista de llocs dinterès que inclou: al costat de les esglésies i les torres diverses del poble, hi ha el Col·legi La Salle, la vila romana de la Llosa, el parc Samà, el portal del carrer Major, el far vermell, el lladonar del mas de lArany i oh, sorpresa un indret anomenat la placeta, que descriu amb aquesta frase: Anomenat així per ser una extensió plana i espaiosa, on el barranc de la Mare de Déu del Camí es fa ample, acollint diverses espècies darbres. (Per a aquelles persones que no situïn lindret, puc afegir que és uns 200 metres per damunt de lautopista, a tocar de la carretera de Montbrió).
Llegir aquest nom mha fet retornar una ja llunyana excursió de Dilluns de Pasqua, amb la colla damics de joventut, a menjar la mona a lesmentada placeta. La recordo com una excursió de bon record, influïda segur per una memòria selectiva que destaca els aspectes positius, però malgrat això em costa rememorar aquest espai com lextensió plana i espaiosa que mereix ser destacada com a lloc dinterès. Per aquest motiu, he tornat a visitar aquest estiu la placeta. Tants anys després, la impressió que mha produït ha estat ben negativa. És veritat que, comparat amb la resta del barranc, es pot parlar dun indret pla i espaiós, però tot plegat és de dimensions bastant reduïdes. I, sobretot, és un indret sense cap tipus de senyalització, mals accessos i ple de brutícia natural troncs caiguts, branques, pinassa, etc, i humana electrodomèstics abandonats, llaunes i ampolles, plàstics, etc. En definitiva, allò que malauradament trobem habitualment en un barranc.
Per això no mexplico la inclusió daquesta placeta en la llista de llocs dinterès, perquè ni surt als mapes, ni tampoc crec que els redactors de la publicació se la trobessin passejant pel terme municipal. I si es tractava de posar a la llista elements naturals per acompanyar els monumentals, bé sen podien trobar daltres. No és que nestiguem molt sobrats, ja que deixem que el ciment sho mengi gairebé tot, però per no anar gaire lluny, laiguamoll de la mateixa desembocadura del barranc de la Mare de Déu del Camí hauria pogut servir. O també els aiguamolls dels darrers metres de les rieres de Riudecanyes i de Riudoms.
Xavier Bas és periodista
El producte està ben imprès i és relativament atractiu en la presentació. Quant al contingut, i em centro ara específicament en lapartat de Cambrils, és en general un recull dels tòpics de sempre capital gastronòmica de la Costa Daurada, platges de sorra fina i daurada, segona població de la comarca, etc., per bé que amb alguna imprecisió sonada, fruit segurament dun apropament cartogràfic a la nostra realitat, com quan diu que el municipi està envoltat per les serralades de Llaberia i Prades, de suaus pendents que desemboquen al mar. Sí que tenim les muntanyes al nostre voltant, però daquí a dir que envolten el municipi, hi ha un bon tros, si no és que ens annexionem uns quants termes de pobles veïns nostres.
Però allò que mha xocat més de la revista ha estat la llista de llocs dinterès que inclou: al costat de les esglésies i les torres diverses del poble, hi ha el Col·legi La Salle, la vila romana de la Llosa, el parc Samà, el portal del carrer Major, el far vermell, el lladonar del mas de lArany i oh, sorpresa un indret anomenat la placeta, que descriu amb aquesta frase: Anomenat així per ser una extensió plana i espaiosa, on el barranc de la Mare de Déu del Camí es fa ample, acollint diverses espècies darbres. (Per a aquelles persones que no situïn lindret, puc afegir que és uns 200 metres per damunt de lautopista, a tocar de la carretera de Montbrió).
Llegir aquest nom mha fet retornar una ja llunyana excursió de Dilluns de Pasqua, amb la colla damics de joventut, a menjar la mona a lesmentada placeta. La recordo com una excursió de bon record, influïda segur per una memòria selectiva que destaca els aspectes positius, però malgrat això em costa rememorar aquest espai com lextensió plana i espaiosa que mereix ser destacada com a lloc dinterès. Per aquest motiu, he tornat a visitar aquest estiu la placeta. Tants anys després, la impressió que mha produït ha estat ben negativa. És veritat que, comparat amb la resta del barranc, es pot parlar dun indret pla i espaiós, però tot plegat és de dimensions bastant reduïdes. I, sobretot, és un indret sense cap tipus de senyalització, mals accessos i ple de brutícia natural troncs caiguts, branques, pinassa, etc, i humana electrodomèstics abandonats, llaunes i ampolles, plàstics, etc. En definitiva, allò que malauradament trobem habitualment en un barranc.
Per això no mexplico la inclusió daquesta placeta en la llista de llocs dinterès, perquè ni surt als mapes, ni tampoc crec que els redactors de la publicació se la trobessin passejant pel terme municipal. I si es tractava de posar a la llista elements naturals per acompanyar els monumentals, bé sen podien trobar daltres. No és que nestiguem molt sobrats, ja que deixem que el ciment sho mengi gairebé tot, però per no anar gaire lluny, laiguamoll de la mateixa desembocadura del barranc de la Mare de Déu del Camí hauria pogut servir. O també els aiguamolls dels darrers metres de les rieres de Riudecanyes i de Riudoms.
Xavier Bas és periodista