Es para mí un motivo de honda satisfacción
Aquest estiu Espanya tornava a la nit dels temps i a lèpoca del Nodo. Un jutge de lAudiència Nacional, tribunal especial amb socarrim predemocràtic, ordenava el segrest de la revista El Jueves per ofenses a la Casa Reial. El motiu era una portada on es caricaturitzava Doña Letizia i Don Felipe en una postura poc règia però sí esforçada, amb el noble objectiu daugmentar la natalitat pàtria i rebre la fabulosa subvenció de ZP.
Lordre judicial va despertar la riota general amb un perspicaç Juez del Olmo reclamant les planxes dimpremta al costat de milions dusuaris de les noves tecnologies gaudint de lescandalós dibuix per Internet. La preocupació tan gran pels efectes dissolvents duns ninotets palesava la vigència daquella màxima de lalcalde Pacheco de Jerez: La justicia es un cachondeo.
Lenrenou provocat va ultrapassar les fronteres estatals i els veïns de la UE restaven bocabadats davant el retorn a pràctiques franquistes contràries a la llibertat dexpressió. Bona part dels opinadors i dels mitjans periodístics criticaven lordre judicial, alhora que feien genials disquisicions sobre el mal gust i la grolleria del ninotaire dEl Jueves.
Un cop més larbre feia perdre el bosc. En un país de mileuristes, amb un descens del poder adquisitiu de milions de ciutadans aquests darrers anys, amb uns preus de les vivendes pels núvols, resulta segurament més de mal gust veure una colla de gent que fa unes vacances llarguíssimes, que es passegen amb iots i que viuen a les esquenes de lerari públic. Això sí, saludant somrients i gaudint del fervor del poble espanyol.
Lafer del juliol ens il·lustra a tots plegats que va sent hora denviar la monarquia al museu de la història. És una institució que no saguanta per enlloc, malgrat la legió de periodistes llepons i de polítics passerells. Expressions com Yo no soy monárquico, yo soy Juancarlista estan més vistes que Verano azul; ens empassem un cop més com Su Majestad va salvar el país de Tejero i dels tancs de Milans com si fos un dogma de fe. En una societat democràtica on es parla de la igualtat doportunitats entre les persones, resulta que algú és cap destat per pura biologia i assaboreix unes prebendes al costat duna extensa família que han fet el sobirà treball de dur el cognom de Borbón. Després, a viure, a navegar, a esquiar i a donar-se banys de masses amb comentaris tan suats, made in Hola, com aquells que assenyalen el tarannà campechano del Rei o com porten els petits a la llar dinfància como una familia española normal.
Ara bé, els irreductibles republicans que encara resten tal volta tinguin un bri desperança en poder jubilar aquesta institució tan decorativa com una ceràmica de Lladró. Veure un programa tan acreditat i rigorós com Aquí hay tomate donant lliçons dhistòria tan singulars com aquella que el Rei va dur la democràcia a Espanya fa pensar que aquells treballats discursos de la Vigília de Nadal podrien arribar a la seva fi. Una lamentable pèrdua per als col·leccionistes de peces doratòria ciceroniana Hom enyoraria allò tan sublim de es para mí un motivo de honda satisfacción.
Lordre judicial va despertar la riota general amb un perspicaç Juez del Olmo reclamant les planxes dimpremta al costat de milions dusuaris de les noves tecnologies gaudint de lescandalós dibuix per Internet. La preocupació tan gran pels efectes dissolvents duns ninotets palesava la vigència daquella màxima de lalcalde Pacheco de Jerez: La justicia es un cachondeo.
Lenrenou provocat va ultrapassar les fronteres estatals i els veïns de la UE restaven bocabadats davant el retorn a pràctiques franquistes contràries a la llibertat dexpressió. Bona part dels opinadors i dels mitjans periodístics criticaven lordre judicial, alhora que feien genials disquisicions sobre el mal gust i la grolleria del ninotaire dEl Jueves.
Un cop més larbre feia perdre el bosc. En un país de mileuristes, amb un descens del poder adquisitiu de milions de ciutadans aquests darrers anys, amb uns preus de les vivendes pels núvols, resulta segurament més de mal gust veure una colla de gent que fa unes vacances llarguíssimes, que es passegen amb iots i que viuen a les esquenes de lerari públic. Això sí, saludant somrients i gaudint del fervor del poble espanyol.
Lafer del juliol ens il·lustra a tots plegats que va sent hora denviar la monarquia al museu de la història. És una institució que no saguanta per enlloc, malgrat la legió de periodistes llepons i de polítics passerells. Expressions com Yo no soy monárquico, yo soy Juancarlista estan més vistes que Verano azul; ens empassem un cop més com Su Majestad va salvar el país de Tejero i dels tancs de Milans com si fos un dogma de fe. En una societat democràtica on es parla de la igualtat doportunitats entre les persones, resulta que algú és cap destat per pura biologia i assaboreix unes prebendes al costat duna extensa família que han fet el sobirà treball de dur el cognom de Borbón. Després, a viure, a navegar, a esquiar i a donar-se banys de masses amb comentaris tan suats, made in Hola, com aquells que assenyalen el tarannà campechano del Rei o com porten els petits a la llar dinfància como una familia española normal.
Ara bé, els irreductibles republicans que encara resten tal volta tinguin un bri desperança en poder jubilar aquesta institució tan decorativa com una ceràmica de Lladró. Veure un programa tan acreditat i rigorós com Aquí hay tomate donant lliçons dhistòria tan singulars com aquella que el Rei va dur la democràcia a Espanya fa pensar que aquells treballats discursos de la Vigília de Nadal podrien arribar a la seva fi. Una lamentable pèrdua per als col·leccionistes de peces doratòria ciceroniana Hom enyoraria allò tan sublim de es para mí un motivo de honda satisfacción.