O, en una expressió més pejorativament despectiva, "el tietam", que és tal i com anomenen molts anti-independentistes i curiosament també una part dels més suposadament abrandats independentistes a aquesta munió de gent gran, majoritàriament dones, que malgrat les xacres de l'edat sempre hi són, que no es perden cap moguda, que sempre són a primera fila, que continuen fent actes per tot el país, que han anat a Brussel·les, a Estrasburg, a Perpinyà, a Madrid, on ha calgut i on calgui.

Són gent, la majoria nascuts a la fosca i llarga postguerra, dels que molts van córrer davant dels "grisos" i de la guàrdia civil, i que ara que no poden córrer es planten ferms davant de la Policia Nacional o d'aquells  Mossos que creiem nostres.

Sempre han mantingut la llengua i malgrat que ningú els la va ensenyar mai perquè estava brutalment prohibida, la majoria han arribat a llegir-la i escriure-la, i ho han fet pel seu compte i de grans.

Són gent amb la que el país sempre ha pogut i hi podrà comptar mentre les cames i el cor els aguantin, gent que no s'arronsa per res ni es deixa influenciar per ningú i que fan el que els surt de l'ànima. Ja voldrien tots els països tenir un "exèrcit" com aquest.

Per tant, tots plegats, especialment els indepes abrandats, tingueu molt respecte per aquestes "tietes", avui ja àvies; se l'han guanyat, se'l mereixen.