Som a quaranta-vuit hores de la Diada Nacional de Catalunya. No podem faltar a les manifestacions, una de tantes raons, no sé si la principal, és que la classe política voldria la Diada reduïda a allò que va ser tants anys: una desfilada protocol·lària de polítics desvagats i d'institucions amb cara de "i-jo-què-hi-pinto-aquí?", anant a portar un ram de flors tot sentint els aplaudiments o l'esbroncada dels sospitosos habituals.

El nomenat procés ho va canviar, i tot i mantenint-se el ritual abans esmentant, vam omplir els carrers i les carreteres del país amb centenars de milers (milions) de persones... i això va sotragar els polítics tant aquí com a l'estat espanyol. Els d'allà, i perdoneu l'expressió es van encabronar; els d'aquí, i torneu a perdonar, es van acollonir.

A cop de manifestacions (potser lliristes, i què?) vam portar el país al caire de la independència, malgrat uns i altres polítics.

Ho podem tornar a fer, només(!) cal que tornem a fer el que vam fer, que ja em sabem; i quan tornem a arribar al punt al que vam arribar, com que ja en sabem, no caure en els mateixos errors; clau per a això és que (perdó) els acollonim tant que tots els polítics que llavors ens van fallar entenguin que l'únic servei que els queda per  fer al país és plegar i deixar el lloc a gent nova sense motxilles.

Però, i repeteixo, per això hem de ser altra vegada multitud al carrer. O sigui que dimecres a manifestar-nos, som-hi?."