L'any 2007, vivia en el Grup Sant Pau de Cambrils i la benvolguda veïna Carme F. (E.P.D.), em va recomanar que no em perdés el lliurament de regals dels Reis Mags, porta a porta. Contemplar aquell candor infantil davant els éssers més esperats de l'any, sota consignes de portar-se bé o rebre carbó de no fer-ho, era en si mateix tant commovedor com meravellós. Em vaig omplir d'una espècie d'aire que no semblava venir dels pulmons, crec que era goig. Encara que no espero regals des de fa molts anys, aquest matí a bord d'una camioneta que en lloc de fer sonar trompetes celestials feia servir un clàxon, el Rei Melcior, sense perdre de vista vorera i balcons, m'ha saludat amb la mà. He alçat el braç, per a retornar-li la salutació i aquesta emoció ha reviscut amb la intensitat que solament la il·lusió de la infància produeix. Tenint en compte els problemes i desgràcies d'Orient i rodalies; el fred i la mandra; la carestia de la vida; els hotels i abeuradors tancats, les incerteses de l'ocupació i l'egoisme que impera en la societat, solament tinc paraules de respecte cap a la comitiva de “La triple” com ells s'anomenen. Incloc els voluntaris menys visibles, que fan possible aquest somni convertit en realitat. He estat observant com dues nenes i un nen, trencaven els embolcalls, impacients i plens d'aquest goig.

Era la viva expressió d'això bo i sorprenent que no hauria de ser solament festa d'un dia. Per un moment, m'ha semblat veure que s'acostava a la camioneta de repartiment reial, una nena que no encaixava a la foto de rigor amb els altres menuts. Anava vestida a l'estil dels seixanta i en els seus ulls he vist la mateixa lluentor de felicitat perquè no ha rebut i no el mereix, el carbó. Com els nens de tot el món independentment de la Fe en la qual han nascut. Aquesta que escriu, des d'un ahir que es difumina amb nostàlgia, m'ha fet l'ullet i ha desaparegut deixant-me, una altra vegada, el cor a vessar.
Comparteixo aquí aquest sentiment, desitjant que no s'apaguin, ni ningú trunqui, les seves il·lusions en un món que en comptades, però significants, ocasions ens mostra que alguns desconeguts són capaços de fer el millor per la gent i que estan a l'altura d'allò de què el correcte és el que es fa precisament quan no mira ningú.