Àngel Recasens
A començaments del passat mes dagost, va morir després duna llarga malaltia Àngel Recasens Galbas, un cambrilenc molt conegut al nostre poble per la seva intensa dedicació a la música. La creació i direcció de la Coral Verge del Camí i, paral·lelament, del Festival de Música de Cambra, són probablement els dos fets més coneguts i recordats. Però lÀngel Recasens va tenir també, especialment les darreres dècades de la seva vida, una extraordinària projecció musical a nivell internacional, no sempre ni coneguda ni valorada entre nosaltres. Pocs dies després de la seva mort, un comentari enviat a Revista Cambrils Diari Digital, tan actiu amb altres notícies, es lamentava: Ens hauria de caure la cara de vergonya: mor un cambrilenc internacional i no fem cap comentari. I és que, efectivament, només hi va haver dos comentari lanterior inclòs a la notícia de la seva mort.
No és la meva intenció buscar culpables ni fer retrets, però sí que mha semblat oportú reproduir aquest mes en aquest espai, amb permís del director de la Revista, alguns fragments dalguns articles publicats aquestes darreres setmanes sobre el nostre convilatà i en els quals es posa de relleu la seva gran rellevància en el panorama musical espanyol i internacional.
El País, 10 dagost de 2007. Àngel Recasens, un músic senzill i savi, signat per Juan Ángel Vela del Campo. No dóna treva lestiu de 2007. Orfes de Bergman i Antonioni, ni tan sols la música suposa un respir. [ ] Àngel Recasens era un savi. I com a tal havia arribat al privilegi de la senzillesa, de la humilitat. Es considerava ell mateix com un simple mestre de capella, i li agradava que li diguéssim així.
A més de la seva dedicació a la música espanyola, o de la seva inaudita i eficaç claredat a lhora de dirigir, el que distingia Àngel Recasens és el seu fabulós coneixement de les veus. Delles treia el millor del millor i això conduïa a interpretacions fora de sèrie en els llocs més recòndits. Els cantants habituals daltres grans directors, com Gardiner, sel rifaven. Però Recasens anava a la seva. No es complicava la vida en esforços inútils. [ ] El buit que deixa Àngel Recasens és dolorós. Musicalment i humanament. Quina pèrdua inútil. És impossible fer-nos-en a la idea. I molt menys acceptar-la. Lestiu de 2007 és vertaderament salvatge.
Revista Variaciones. Octubre de 2007. La crítica el considera una autoritat en el camp de la música coral i vocal dEspanya. És conegut a tot Europa per la seva metodologia pedagogicomusical aplicada al Conservatori Professional de Música de Vila-seca i Salou fins a lany 1986. A més daquest centre, Àngel Recasens va fundar cinc escoles de música més, un curs internacional i dos festivals internacionals. Constant investigador i analista, ha impartit més de 150 seminaris, conferències i cursos de direcció coral a Alemanya, França, Mèxic, Cuba i Espanya. En reconeixement daquesta extraordinària tasca, va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona). Després dun temps apartat dels escenaris, va fundar el 1994, juntament amb el musicòleg Albert Recasens, el conjunt Capilla Príncipe de Viana, especialitzat en la praxis històrica, que el 2005 es va convertir en La Grande Chapelle. Actualment estava abocat a retre justícia al repertori vocal espanyol del Renaixement i el Barroc, així com a difondre obres i compositors poc coneguts. La seva dilatada experiència i el seu coneixement de les veus eren, a parer de la crítica especialitzada, els pilars de les seves interpretacions, qualificades dequilibrades, elegants i plenes de matisos, lluny dallò artificiós i efectista.
Xavier Bas és periodista
No és la meva intenció buscar culpables ni fer retrets, però sí que mha semblat oportú reproduir aquest mes en aquest espai, amb permís del director de la Revista, alguns fragments dalguns articles publicats aquestes darreres setmanes sobre el nostre convilatà i en els quals es posa de relleu la seva gran rellevància en el panorama musical espanyol i internacional.
El País, 10 dagost de 2007. Àngel Recasens, un músic senzill i savi, signat per Juan Ángel Vela del Campo. No dóna treva lestiu de 2007. Orfes de Bergman i Antonioni, ni tan sols la música suposa un respir. [ ] Àngel Recasens era un savi. I com a tal havia arribat al privilegi de la senzillesa, de la humilitat. Es considerava ell mateix com un simple mestre de capella, i li agradava que li diguéssim així.
A més de la seva dedicació a la música espanyola, o de la seva inaudita i eficaç claredat a lhora de dirigir, el que distingia Àngel Recasens és el seu fabulós coneixement de les veus. Delles treia el millor del millor i això conduïa a interpretacions fora de sèrie en els llocs més recòndits. Els cantants habituals daltres grans directors, com Gardiner, sel rifaven. Però Recasens anava a la seva. No es complicava la vida en esforços inútils. [ ] El buit que deixa Àngel Recasens és dolorós. Musicalment i humanament. Quina pèrdua inútil. És impossible fer-nos-en a la idea. I molt menys acceptar-la. Lestiu de 2007 és vertaderament salvatge.
Revista Variaciones. Octubre de 2007. La crítica el considera una autoritat en el camp de la música coral i vocal dEspanya. És conegut a tot Europa per la seva metodologia pedagogicomusical aplicada al Conservatori Professional de Música de Vila-seca i Salou fins a lany 1986. A més daquest centre, Àngel Recasens va fundar cinc escoles de música més, un curs internacional i dos festivals internacionals. Constant investigador i analista, ha impartit més de 150 seminaris, conferències i cursos de direcció coral a Alemanya, França, Mèxic, Cuba i Espanya. En reconeixement daquesta extraordinària tasca, va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona). Després dun temps apartat dels escenaris, va fundar el 1994, juntament amb el musicòleg Albert Recasens, el conjunt Capilla Príncipe de Viana, especialitzat en la praxis històrica, que el 2005 es va convertir en La Grande Chapelle. Actualment estava abocat a retre justícia al repertori vocal espanyol del Renaixement i el Barroc, així com a difondre obres i compositors poc coneguts. La seva dilatada experiència i el seu coneixement de les veus eren, a parer de la crítica especialitzada, els pilars de les seves interpretacions, qualificades dequilibrades, elegants i plenes de matisos, lluny dallò artificiós i efectista.
Xavier Bas és periodista