Vicky, sempre amb tú!
El dimecres 31 doctubre, a punt dendegar la tradicional castanyada a lIES Cambrils, ens va arribar la tristíssima notícia de la mort de Vicky. La Victòria Cabré Artiol, filla de Falset, era una mestra molt vinculada a Cambrils des de feia molts anys. Abans de treballar a lIES ja havia desenvolupat una gran tasca professional al CEIP Joan Ardèvol.
Quan es perd alguna persona propera, hi ha la tendència natural i comprensible a lloar-ne les qualitats i sovint es cau en el panegíric. Tanmateix en el cas de Vicky, qualsevol elogi es queda curt i qualsevol glosa de les seves virtuts no li fa pas justícia.
Ella vivia la feina amb una intensitat i abnegació exemplars. Tenia molt assumit el compromís vocacional de ser ensenyant. Era daquelles persones compromeses que lluiten per construir un món una mica millor, no amb discursos i missatges buits, sinó amb un capteniment diari coherent i responsable. Malgrat criticar i qüestionar els clamorosos errors de les polítiques educatives, no restava amb els braços creuats ni es desentenia de la realitat del centre. Havent superat una primera malaltia, en lloc de limitar-se a impartir les classes, va acceptar el càrrec de la Coordinació Pedagògica de lIES, on hi havia molta feina a fer.
La seva capacitat de treball era admirable amb un grau dautoexigència gairebé kantiana. Un dia, durant els viatges que compartíem entre Falset i Cambrils, comentava amb satisfacció que la seva filla Sílvia tingués aquell curs un mestre exigent que els deia: Les coses es fan o bé o molt bé. Doncs bé, aquest va ser el tarannà professional de la nostra enyorada Vicky.
Ara bé, el seu sentit del deure es complementava amb un caliu humà de campionat. Tenia una humilitat natural i era enemiga radical de lautocomplaença, de penjar-se medalles i de pedanteries vanitoses. No passava pas amb la Vicky; ella sempre tenia un somriure, un mot amable per a tothom i generava un ambient de franquesa i cordialitat. Alguns companys interins del curs passat, que només hi van coincidir unes setmanes, recordaven amb agraïment aquest detall.
Amatent tothora per donar un cop de mà, destacava sobretot per lempatia, posar-se en el lloc de laltre; per això, es feia estimar tant. Els alumnes de 2n dESO A només van tenir-la un trimestre, com a professora de matemàtiques, però ja en van tastar les enormes qualitats humanes i capacitats docents. Aquell malaurat dimecres 31, estaven desconsolats i desfets. Pels passadissos del centre, els plors i rostres desencaixats de molts altres alumnes, grans i petits, palesaven llurs sentiments dhaver perdut una persona que els havia arribat al cor.
Més enllà de les flors, de les llàgrimes o de mots abrandats, la millor manera de reivindicar el record de la nostra companya i amiga és deixar-nos captivar i esperonar per la seva vitalitat, per la seva il·lusió, per la seva empenta i compromís.
Vicky, sempre amb tu!
Afegitó: Una salutació a la seva família: al Carles, que lha fet tan feliç, al Joan i la Victòria, els seus pares, dels quals va heretar aquell esperit tan treballador, a la seva germana Sílvia que va estar al seu costat, i als seus fills: Sílvia i Carles, les dues roses més esplèndides del seu jardí.
Quan es perd alguna persona propera, hi ha la tendència natural i comprensible a lloar-ne les qualitats i sovint es cau en el panegíric. Tanmateix en el cas de Vicky, qualsevol elogi es queda curt i qualsevol glosa de les seves virtuts no li fa pas justícia.
Ella vivia la feina amb una intensitat i abnegació exemplars. Tenia molt assumit el compromís vocacional de ser ensenyant. Era daquelles persones compromeses que lluiten per construir un món una mica millor, no amb discursos i missatges buits, sinó amb un capteniment diari coherent i responsable. Malgrat criticar i qüestionar els clamorosos errors de les polítiques educatives, no restava amb els braços creuats ni es desentenia de la realitat del centre. Havent superat una primera malaltia, en lloc de limitar-se a impartir les classes, va acceptar el càrrec de la Coordinació Pedagògica de lIES, on hi havia molta feina a fer.
La seva capacitat de treball era admirable amb un grau dautoexigència gairebé kantiana. Un dia, durant els viatges que compartíem entre Falset i Cambrils, comentava amb satisfacció que la seva filla Sílvia tingués aquell curs un mestre exigent que els deia: Les coses es fan o bé o molt bé. Doncs bé, aquest va ser el tarannà professional de la nostra enyorada Vicky.
Ara bé, el seu sentit del deure es complementava amb un caliu humà de campionat. Tenia una humilitat natural i era enemiga radical de lautocomplaença, de penjar-se medalles i de pedanteries vanitoses. No passava pas amb la Vicky; ella sempre tenia un somriure, un mot amable per a tothom i generava un ambient de franquesa i cordialitat. Alguns companys interins del curs passat, que només hi van coincidir unes setmanes, recordaven amb agraïment aquest detall.
Amatent tothora per donar un cop de mà, destacava sobretot per lempatia, posar-se en el lloc de laltre; per això, es feia estimar tant. Els alumnes de 2n dESO A només van tenir-la un trimestre, com a professora de matemàtiques, però ja en van tastar les enormes qualitats humanes i capacitats docents. Aquell malaurat dimecres 31, estaven desconsolats i desfets. Pels passadissos del centre, els plors i rostres desencaixats de molts altres alumnes, grans i petits, palesaven llurs sentiments dhaver perdut una persona que els havia arribat al cor.
Més enllà de les flors, de les llàgrimes o de mots abrandats, la millor manera de reivindicar el record de la nostra companya i amiga és deixar-nos captivar i esperonar per la seva vitalitat, per la seva il·lusió, per la seva empenta i compromís.
Vicky, sempre amb tu!
Afegitó: Una salutació a la seva família: al Carles, que lha fet tan feliç, al Joan i la Victòria, els seus pares, dels quals va heretar aquell esperit tan treballador, a la seva germana Sílvia que va estar al seu costat, i als seus fills: Sílvia i Carles, les dues roses més esplèndides del seu jardí.