Què és patrimoni arquitectònic?
Larticle Patrimoni histèric de Marcel Blàzquez, publicat al darrer número daquesta Revista, ha resultat ser una reflexió excel·lent amb vocació de denúncia de les arbitrarietats que mouen la política sobre el patrimoni històric a Cambrils. Linici de la construcció del campanar de lesglésia de Sant Pere ha retratat, com un llibre obert, la manera de fer en matèria de preservació arquitectònica a casa nostra. Després danys de decisions incoherents per a aquells que mirem de trobar una pauta comprensible sobre els criteris utilitzats per tractar el contingut i la forma urbana antics del nostre municipi, tant al Barri Antic, com a la Platja, la Pallissa, el Raval de Gràcia o les partides rurals que shan anat incorporant, en fagocitosi, a la trama de la ciutat, cal acceptar de mal grat que no existeix cap motiu racional que guiï aquestes actuacions: mentre que alguns apliquen alegrement el lema del laissez-faire (deixeu fer), altres els mou el laissez-chuter (deixeu ensorrar).
Ara ja no és hora dentrar en el debat creat sobre la conveniència de construir aquest campanar, primer, i sobre la decisió de sufragar-lo amb fons comuns, després. Si els veïns ho han volgut així, endavant. Ara bé, seria bo de remenar hemeroteques per comprovar quina quantitat de diners (tant en termes absoluts com en termes relatius sobre el muntant del pressupost) va destinar lAjuntament, fa pocs anys, a altres obres desglésies cambrilenques, com la restauració de la façana i la culminació del campanar de Santa Maria o la substitució del teulat de lermita del Camí. Deixant tot això de costat, aquesta vegada voldria incidir en la manera com molts dels nostres polítics (i, per tant, persones que prenen decisions que afecten la col·lectivitat) entenen el concepte de patrimoni arquitectònic. En efecte, en el ple que aprovava la subvenció municipal a les obres de Sant Pere es van sentir declaracions aberrants com: És responsabilitat municipal conservar el patrimoni municipal o Això és patrimoni per damunt de tot. Això fa pensar que, malauradament, hi ha qui confon les idees sobre què significa patrimoni cultural.
El patrimoni és una herència i, alhora, una finestra a les mentalitats del passat. Per tant, el patrimoni ha estat produït necessàriament en el passat, tot i que es fa lloc en el present. El patrimoni arquitectònic és difícil dentendre sense el seu context, perquè abraça molt més que monuments o edificis singulars, i sestén a carrers, conjunts dhabitatges o petits detalls. Recuperar uns plànols vells i voler acabar lobra que havia concebut larquitecte aleshores, alçant un campanar a lesglésia de Sant Pere o col·locant una caputxa postissa al de Santa Maria, són actuacions prou lícites, amb més o menys encert. Però, ara bé, aquests edificis han perviscut molts anys sense concloures (igual que la façana de la catedral de Tarragona, que tampoc està acabada del tot), sense que això signifiqui que no hagin estat capaços de satisfer les funcions que sels demanava. La intimitat daquests edificis rau en el fet que porten temps sent viscuts per la gent i formant part del paisatge urbà. Persones de diverses generacions els hem viscut, els hem retingut en la memòria visual i sensual. Això és patrimoni: experiència acumulada. La resta són afegits que, si tenen qualitat, podran engruixir el patrimoni local en el futur. Potser daquí cent anys, contemplarem així el nou campanar de Sant Pere: com un patrimoni dinicis del segle XXI.
Manel Tarés és físic i historiador
Ara ja no és hora dentrar en el debat creat sobre la conveniència de construir aquest campanar, primer, i sobre la decisió de sufragar-lo amb fons comuns, després. Si els veïns ho han volgut així, endavant. Ara bé, seria bo de remenar hemeroteques per comprovar quina quantitat de diners (tant en termes absoluts com en termes relatius sobre el muntant del pressupost) va destinar lAjuntament, fa pocs anys, a altres obres desglésies cambrilenques, com la restauració de la façana i la culminació del campanar de Santa Maria o la substitució del teulat de lermita del Camí. Deixant tot això de costat, aquesta vegada voldria incidir en la manera com molts dels nostres polítics (i, per tant, persones que prenen decisions que afecten la col·lectivitat) entenen el concepte de patrimoni arquitectònic. En efecte, en el ple que aprovava la subvenció municipal a les obres de Sant Pere es van sentir declaracions aberrants com: És responsabilitat municipal conservar el patrimoni municipal o Això és patrimoni per damunt de tot. Això fa pensar que, malauradament, hi ha qui confon les idees sobre què significa patrimoni cultural.
El patrimoni és una herència i, alhora, una finestra a les mentalitats del passat. Per tant, el patrimoni ha estat produït necessàriament en el passat, tot i que es fa lloc en el present. El patrimoni arquitectònic és difícil dentendre sense el seu context, perquè abraça molt més que monuments o edificis singulars, i sestén a carrers, conjunts dhabitatges o petits detalls. Recuperar uns plànols vells i voler acabar lobra que havia concebut larquitecte aleshores, alçant un campanar a lesglésia de Sant Pere o col·locant una caputxa postissa al de Santa Maria, són actuacions prou lícites, amb més o menys encert. Però, ara bé, aquests edificis han perviscut molts anys sense concloures (igual que la façana de la catedral de Tarragona, que tampoc està acabada del tot), sense que això signifiqui que no hagin estat capaços de satisfer les funcions que sels demanava. La intimitat daquests edificis rau en el fet que porten temps sent viscuts per la gent i formant part del paisatge urbà. Persones de diverses generacions els hem viscut, els hem retingut en la memòria visual i sensual. Això és patrimoni: experiència acumulada. La resta són afegits que, si tenen qualitat, podran engruixir el patrimoni local en el futur. Potser daquí cent anys, contemplarem així el nou campanar de Sant Pere: com un patrimoni dinicis del segle XXI.
Manel Tarés és físic i historiador