La grana de capellà
Abans, a lhivern, la fruita habitual era la fruita seca, és a dir, la grana de capellà, dita també postres de músic. Per què sen diu aquest nom? No ho he sabut mai i magradaria saber-ho. En el cas dels postres de músic, jo crec que els músics itinerants, que anaven de poble en poble, menjant com podien als hostals, quan estaven afamats demanaven aquesta grana excel·lent, que era un menjar barat llavors, com a complement de làpat. En el cas de grana de capellà, pot ser per la seva modèstia, perquè era seca i perquè era poc propícia als trastorns ventrals que en la persona dun capellà no hauria estat gaire bé. Els desventrellaments que la fruita poc madura produïa anys enrere a la gent demostrava que el país no era menjador de fruita, sobretot en els restaurants. Molta gent ni tan sols hi feia postres. Si ho demanàveu us donaven, doncs, grana de capellà: nous, figues seques, avellanes i ametlles torrades, pinyons (pocs), panses i algun carquinyoli. La majoria daquestes postres shan esvaït perquè són molt cares o perquè han passat a acompanyar els còctels i aperitius. Com a incitant a beure és normal que es consumeixin, però amb laperitiu treuen la gana i embussen la gargamella.
En els moments actuals, la grana de capellà quasi ha desaparegut en els establiments de restauració, tant del litoral com de linterior. Daquí a pocs anys ningú no sabrà que hagin existit aquestes postres que van ser tan demanades i tan antigues. Ara, només en donen en establiments molt remots del país. Us solen oferir grana de capellà demanant-vos si us vindria de gust acompanyar-la amb un porronet de vi dolç o de vi ranci. Jo sempre he estat partidari daquestes formes dhospitalitat tan naturals i agradables. Amb el vi que porten, la gent fa, encara avui, una cosa que en diuen suca-mulla amb les galetes o carquinyolis. Però totes aquestes escenes tan entranyables només es poden trobar, com deia, en rodals poc freqüentats i allunyats.
En definitiva, de tot el conjunt de la grana de capellà només nha quedat el carquinyoli. De carquinyolis, pocs o molts, encara sen mengen. Què se nha fet dels carquinyolis que van ser tan corrents i apreciats? De vegades eren difícils de rosegar a causa de la seva duresa. En aquest punt sha produït una coincidència: la gent va menjar carquinyolis fins que es va produir la difusió de lortodòncia. Quan el país es va poblar de dentistes, el carquinyoli va desaparèixer dels postres. Podria ser perquè ja no shavien destovar ni ablanir tot fent suca-mulla? No ho sé.
En els moments actuals, la grana de capellà quasi ha desaparegut en els establiments de restauració, tant del litoral com de linterior. Daquí a pocs anys ningú no sabrà que hagin existit aquestes postres que van ser tan demanades i tan antigues. Ara, només en donen en establiments molt remots del país. Us solen oferir grana de capellà demanant-vos si us vindria de gust acompanyar-la amb un porronet de vi dolç o de vi ranci. Jo sempre he estat partidari daquestes formes dhospitalitat tan naturals i agradables. Amb el vi que porten, la gent fa, encara avui, una cosa que en diuen suca-mulla amb les galetes o carquinyolis. Però totes aquestes escenes tan entranyables només es poden trobar, com deia, en rodals poc freqüentats i allunyats.
En definitiva, de tot el conjunt de la grana de capellà només nha quedat el carquinyoli. De carquinyolis, pocs o molts, encara sen mengen. Què se nha fet dels carquinyolis que van ser tan corrents i apreciats? De vegades eren difícils de rosegar a causa de la seva duresa. En aquest punt sha produït una coincidència: la gent va menjar carquinyolis fins que es va produir la difusió de lortodòncia. Quan el país es va poblar de dentistes, el carquinyoli va desaparèixer dels postres. Podria ser perquè ja no shavien destovar ni ablanir tot fent suca-mulla? No ho sé.