Zapatero, del talante a la presa de pèl
El temps vola. Han passat quatre anys des que un desconegut Rodríguez Zapatero va conquerir la Moncloa i el PP es va quedar amb un pam de nas. La pèssima gestió informativa de la massacre dAtocha de l11M a càrrec dAcebes, Zaplana i camarades va ser un factor destacat per arraconar Rajoy als durs escons de loposició.
No amago que el polític lleonès va generar força expectatives. Nét dun militar republicà afusellat pels franquistes, el flamant president mostrava un tarannà, talante, molt diferent a lacritud perpètua de linefable José María Aznar. Del rostre enutjat i posat xulesc, passàvem al somriure amable i cordialitat en el gest.
En política, els aspectes formals tenen la seva importància; però a lhora de la veritat cal vetllar que el bon rotllo sigui més que un foc dencenalls. No es poden sospesar quatre anys de gestió de govern per la simple simpatia del personatge o per la por que desvetlla una dreta cada cop més extremista.
El balanç de la tasca de govern és bastant irregular. Certament, les tropes de lIraq es van retirar ràpidament, la qual cosa augurava un estil de govern més curós amb els compromisos adquirits. Malauradament, a mesura que avançava la legislatura, augmentava la sensació que Zapatero es convertia en un simple venedor de fum i darrere una agradable façana no hi havia res de substancial.
Amb la perspectiva de les eleccions de març i amb afany de superar la disjuntiva reduccionista PP o PSOE, allò tan suat del mal menor, el votant desquerres caldria que es formulés aquestes qüestions:
Ha augmentat el poder adquisitiu del ciutadà aquests quatre anys? És més fàcil gaudir del dret constitucional dadquirir un habitatge ara o abans del 2004? Ha millorat el sistema sanitari públic? Hi ha un major control sobre els escandalosos guanys de les grans corporacions bancàries? Què hi pinten les tropes espanyoles a lAfganistan? Per què no és compleix amb el Protocol de Kyoto malgrat omplir-se la boca de sostenibilitat? Com sevita la deslocalització industrial de les empreses Milloren els drets laborals dels treballadors? Augmenta la capacitat destalvi de les famílies? Per què la despesa en ensenyament és inferior als paràmetres de lOCDE i estem a la cua dEuropa en linforme PISA?
I si ens acostem a la realitat catalana, la cosa no està pas per tirar coets: Ja tenim els famosos papers de Salamanca, encara que no tots; això sí, lAVE encara no té data darribada a Barcelona i la promesa presidencial del 21 de desembre se nha anat a norris. La complicada gestació del nou estatut va tenir moments estel·lars: Apoyaré el estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya va prometre un enardit president. Després, en la tramitació al Congrés, el PSOE li va passar el ribot i tots tan amples. La maniobra de treures de sobre un incòmode Maragall i, alhora mantenir la senyora Magdalena Álvarez, la dels esvorancs ferroviaris, palesa que el Bambi se les sap molt llargues. La negativa reiterada a publicar les balances fiscals de Catalunya amb la resta dautonomies per amagar-nos com ens escuren les butxaques any sí any també.
Però no patiu, sacosten les eleccions generals i el candidat ZP torna a adreçar-se a la ciutadania amb el seu millor somriure, prometent sopars de duro i reclamant el suport de Catalunya per salvar-nos de la dreta juràssica.
Més talante i més presa de pèl!
No amago que el polític lleonès va generar força expectatives. Nét dun militar republicà afusellat pels franquistes, el flamant president mostrava un tarannà, talante, molt diferent a lacritud perpètua de linefable José María Aznar. Del rostre enutjat i posat xulesc, passàvem al somriure amable i cordialitat en el gest.
En política, els aspectes formals tenen la seva importància; però a lhora de la veritat cal vetllar que el bon rotllo sigui més que un foc dencenalls. No es poden sospesar quatre anys de gestió de govern per la simple simpatia del personatge o per la por que desvetlla una dreta cada cop més extremista.
El balanç de la tasca de govern és bastant irregular. Certament, les tropes de lIraq es van retirar ràpidament, la qual cosa augurava un estil de govern més curós amb els compromisos adquirits. Malauradament, a mesura que avançava la legislatura, augmentava la sensació que Zapatero es convertia en un simple venedor de fum i darrere una agradable façana no hi havia res de substancial.
Amb la perspectiva de les eleccions de març i amb afany de superar la disjuntiva reduccionista PP o PSOE, allò tan suat del mal menor, el votant desquerres caldria que es formulés aquestes qüestions:
Ha augmentat el poder adquisitiu del ciutadà aquests quatre anys? És més fàcil gaudir del dret constitucional dadquirir un habitatge ara o abans del 2004? Ha millorat el sistema sanitari públic? Hi ha un major control sobre els escandalosos guanys de les grans corporacions bancàries? Què hi pinten les tropes espanyoles a lAfganistan? Per què no és compleix amb el Protocol de Kyoto malgrat omplir-se la boca de sostenibilitat? Com sevita la deslocalització industrial de les empreses Milloren els drets laborals dels treballadors? Augmenta la capacitat destalvi de les famílies? Per què la despesa en ensenyament és inferior als paràmetres de lOCDE i estem a la cua dEuropa en linforme PISA?
I si ens acostem a la realitat catalana, la cosa no està pas per tirar coets: Ja tenim els famosos papers de Salamanca, encara que no tots; això sí, lAVE encara no té data darribada a Barcelona i la promesa presidencial del 21 de desembre se nha anat a norris. La complicada gestació del nou estatut va tenir moments estel·lars: Apoyaré el estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya va prometre un enardit president. Després, en la tramitació al Congrés, el PSOE li va passar el ribot i tots tan amples. La maniobra de treures de sobre un incòmode Maragall i, alhora mantenir la senyora Magdalena Álvarez, la dels esvorancs ferroviaris, palesa que el Bambi se les sap molt llargues. La negativa reiterada a publicar les balances fiscals de Catalunya amb la resta dautonomies per amagar-nos com ens escuren les butxaques any sí any també.
Però no patiu, sacosten les eleccions generals i el candidat ZP torna a adreçar-se a la ciutadania amb el seu millor somriure, prometent sopars de duro i reclamant el suport de Catalunya per salvar-nos de la dreta juràssica.
Més talante i més presa de pèl!