Àfrica, el gran esvoranc del nostre món
Després de les disbauxes nadalenques cal recordar com el continent africà és el gran exclòs dels pretesos guanys del model econòmic imperant. La Xina i lÍndia, abans paradigmes de subdesenvolupament, estan en un procés de creixement econòmic molt fort; ja no són països subdesenvolupats, sinó potències emergents. En canvi, Àfrica retrocedeix i la distància amb la resta del planeta va augmentant. Algunes ciutats europees van plantejar-se reduir lenllumenat de les Festes de Nadal; aquesta lloable fita seria impossible dassolir al sud del Mediterrani perquè el 76% del continent negre no té electricitat. Els occidentals començarem lany amb els bons propòsits de fer exercici per treure els quilets sobrers de les celebracions recents; els africans no tenen, malauradament, problemes dobesitat ni de sobrepès. A Catalunya, laugment de lesperança de vida supera els 80 anys i fa replantejar les jubilacions als 65 anys, qüestió fora de labast dels habitants de Moçambic amb una esperança de vida de 38 anys.
A les acaballes del segle XIX, la civilitzada Europa ja no traficava amb esclaus. Les necessitats econòmiques i la rivalitat entre potències van provocar el repartiment dÀfrica com un pastís lany 1886 a la Conferència de Berlín. Limperialisme va significar un autèntic espoli de recursos naturals; curiosament, els natius no van gaudir pas dels avantatges de la civilització.
Europa, després de berenar-se el 95% dÀfrica, està venent la moto de la cooperació internacional. Amb els cants de sirena del lliure comerç, els països africans que en el passat van ser ocupats per exèrcits colonials ara són envaïts per productes subvencionats per la Unió Europea: pollastre congelat, sucre, llet en pols... Al mateix temps, les petites indústries locals i explotacions agràries o ramaderes sen van a la ruïna.
Hi ha casos que són de jutjat de guàrdia. Ghana, un país amb una rica agricultura, ha vist malmesa la seva sobirania alimentària en 20 anys per culpa del dúmping europeu; és a dir, baixar artificialment els preus duna mercaderia per conquerir mercats. Tones i tones daliments de la Unió Europea entren en aquest país del golf de Guinea al costat de milers de pagesos natius empobrits perquè llur producció no pot competir-hi. Per reblar el clau, el govern no pot establir barreres aranzelàries per protegir leconomia nacional perquè altrament el país perd els ajuts internacionals.
Però la poca vergonya occidental se supera amb escreix. La Unió Europea imposa a lÀfrica del Sud uns aranzels del 150% per les exportacions de sucre de canya; alhora, omple el país de Mandela de sucre de remolatxa que està subvencionat en 2/3 parts del total del preu. No cal ser un superdotat per albirar els efectes devastadors sobre el propi teixit productiu.
Aquests dies el mot esvoranc sha posat de moda per definir les lamentables incidències de les infraestructures ferroviàries catalanes. Tanmateix, les imatges colpidores de cayucos i pasteres farcides de subsaharians desesperats que arrisquen llurs vides per assolir la pretesa Terra Promesa Europea, ens hauria de fer veure Àfrica com el gran esvoranc del nostre món.
A les acaballes del segle XIX, la civilitzada Europa ja no traficava amb esclaus. Les necessitats econòmiques i la rivalitat entre potències van provocar el repartiment dÀfrica com un pastís lany 1886 a la Conferència de Berlín. Limperialisme va significar un autèntic espoli de recursos naturals; curiosament, els natius no van gaudir pas dels avantatges de la civilització.
Europa, després de berenar-se el 95% dÀfrica, està venent la moto de la cooperació internacional. Amb els cants de sirena del lliure comerç, els països africans que en el passat van ser ocupats per exèrcits colonials ara són envaïts per productes subvencionats per la Unió Europea: pollastre congelat, sucre, llet en pols... Al mateix temps, les petites indústries locals i explotacions agràries o ramaderes sen van a la ruïna.
Hi ha casos que són de jutjat de guàrdia. Ghana, un país amb una rica agricultura, ha vist malmesa la seva sobirania alimentària en 20 anys per culpa del dúmping europeu; és a dir, baixar artificialment els preus duna mercaderia per conquerir mercats. Tones i tones daliments de la Unió Europea entren en aquest país del golf de Guinea al costat de milers de pagesos natius empobrits perquè llur producció no pot competir-hi. Per reblar el clau, el govern no pot establir barreres aranzelàries per protegir leconomia nacional perquè altrament el país perd els ajuts internacionals.
Però la poca vergonya occidental se supera amb escreix. La Unió Europea imposa a lÀfrica del Sud uns aranzels del 150% per les exportacions de sucre de canya; alhora, omple el país de Mandela de sucre de remolatxa que està subvencionat en 2/3 parts del total del preu. No cal ser un superdotat per albirar els efectes devastadors sobre el propi teixit productiu.
Aquests dies el mot esvoranc sha posat de moda per definir les lamentables incidències de les infraestructures ferroviàries catalanes. Tanmateix, les imatges colpidores de cayucos i pasteres farcides de subsaharians desesperats que arrisquen llurs vides per assolir la pretesa Terra Promesa Europea, ens hauria de fer veure Àfrica com el gran esvoranc del nostre món.