Autoestima dolguda
Hem recordat enguany el centenari de la catàstrofe ferroviària de la riera de Riudecanyes, immersos qui ho havia de dir en la problemàtica que està ocasionant la xarxa de ferrocarril als voltants de Barcelona i, de retruc, a bona part de Catalunya. Aquell accident ferroviari mostrava un nou tipus de catàstrofes, les derivades de les transformacions que implicava la Revolució Industrial, prou ben implantada al nostre país. El 25 de novembre de 1907 el pont de la via fèrria al seu pas per la riera que separa els termes de Cambrils i Mont-roig va cedir. El pèssim estat de lobra, amb uns apuntalaments provisionals de fusta que descansaven sobre la inestable llera de la riera, en va ser la causa, malgrat que la versió oficial de la companyia del ferrocarril ho mirés de negar. Salvant les distàncies del temps, ja llavors les inversions ministerials a les infraestructures eren escasses. Un argument similar sha emprat per explicar els motius de lactual col·lapse de la xarxa de trens a lÀrea Metropolitana, així com dels altres episodis rocambolescos ocorreguts aquest darrer any i mig en aquella zona: aeroport, xarxa elèctrica, autopistes, hospitals, etc. Aquesta acumulació desdeveniments, doncs, no sha quedat en una simple successió danècdotes pròpies de lactualitat periodística, sinó que sha convertit en veritables maldecaps per a molta gent. Més enllà de les qüestions pràctiques de la quotidianitat, els esdeveniments daquests darrers anys han tingut una especial incidència sobre limaginari col·lectiu de la gent, allò que alguns també anomenen la psicologia popular, i és precisament aquest nou aspecte allò que voldria destacar en aquesta ocasió.
Fa tot just cent anys, el país vivia un ambient de descontentament similar, amb conseqüències polítiques (la coalició Solidaritat Catalana havia arrasat a les eleccions generals de labril) i culturals (la intel·lectualitat produïa aleshores les primeres obres del Noucentisme). Shavia forjat un clima col·lectiu dorgull entre els catalans, dufanor davant el gran nombre de projectes que sendegaven, alhora que el desenvolupament econòmic, motivat en bona part per la producció industrial i la modernització agrària, permetia donar una nova dimensió a lhabitual oposició política entre Catalunya i Espanya. Aquest sentiment de superioritat econòmica ha existit entre la gent al llarg de tot el segle anterior, com una mena de reafirmació col·lectiva, però els darrers esdeveniments lhan posat en entredit, fins al punt que corre el perill de perdren la validesa.
Malgrat que Catalunya continua actualment al capdavant de leconomia de lEstat (en representa entre el 25 i el 30% dels principals indicadors macroeconòmics: PIB, exportacions, inversions estrangeres, etc.), el creixement econòmic del darrer decenni ha estat inferior a la mitjana espanyola i ja no hi lidera el primer lloc del PIB per capita. El recent catacrac de les infraestructures ha abonat un clima de reivindicació pel greuge comparatiu existent entre la recaptació fiscal i la inversió en obra pública i serveis, sense oblidar els atacs verbals i escrits contra la condició catalana que es reben a ràfegues des de més enllà dels límits occidentals. Potser des de Cambrils aquestes coses no shagin viscut tan acaloradament com als llocs més directament afectats, i més encara si hem de creure la tradicional impassibilitat i conformisme propis de la nostra societat local. La recuperació de lautoestima, ara dolguda, dependrà, si més no, de la capacitat dels ciutadans dendegar noves iniciatives i il·lusions. Ara que encetem any nou, seria un bon propòsit.
Manel Tarés és físic i historiador
Fa tot just cent anys, el país vivia un ambient de descontentament similar, amb conseqüències polítiques (la coalició Solidaritat Catalana havia arrasat a les eleccions generals de labril) i culturals (la intel·lectualitat produïa aleshores les primeres obres del Noucentisme). Shavia forjat un clima col·lectiu dorgull entre els catalans, dufanor davant el gran nombre de projectes que sendegaven, alhora que el desenvolupament econòmic, motivat en bona part per la producció industrial i la modernització agrària, permetia donar una nova dimensió a lhabitual oposició política entre Catalunya i Espanya. Aquest sentiment de superioritat econòmica ha existit entre la gent al llarg de tot el segle anterior, com una mena de reafirmació col·lectiva, però els darrers esdeveniments lhan posat en entredit, fins al punt que corre el perill de perdren la validesa.
Malgrat que Catalunya continua actualment al capdavant de leconomia de lEstat (en representa entre el 25 i el 30% dels principals indicadors macroeconòmics: PIB, exportacions, inversions estrangeres, etc.), el creixement econòmic del darrer decenni ha estat inferior a la mitjana espanyola i ja no hi lidera el primer lloc del PIB per capita. El recent catacrac de les infraestructures ha abonat un clima de reivindicació pel greuge comparatiu existent entre la recaptació fiscal i la inversió en obra pública i serveis, sense oblidar els atacs verbals i escrits contra la condició catalana que es reben a ràfegues des de més enllà dels límits occidentals. Potser des de Cambrils aquestes coses no shagin viscut tan acaloradament com als llocs més directament afectats, i més encara si hem de creure la tradicional impassibilitat i conformisme propis de la nostra societat local. La recuperació de lautoestima, ara dolguda, dependrà, si més no, de la capacitat dels ciutadans dendegar noves iniciatives i il·lusions. Ara que encetem any nou, seria un bon propòsit.
Manel Tarés és físic i historiador