El castellà és cosa de tots!
Realment, la situació de la llengua de Cervantes a casa nostra està molt malament, a la UVI i en fase terminal. Vas als multicines de qualsevol centre comercial i no tens cap èxit de Hollywood en la llengua de Nebrija, només tres miserables còpies en la pitjor franja horària; les emissores de ràdio només emeten en català. Per un televident és més senzill captar Al-Jazira que no Antena 3. Intentar comprar un diari o revista en castellà és una tasca titànica. Declarar en la parla de Camilo José Cela en un judici pot ser motiu de sanció per desacatament.
Realment, molts ciutadans de lEstat espanyol malviuen ofegats per un abusiu i empobridor monolingüisme català.
El culpable de tot plegat és una Generalitat, infectada del virus nacionalista, que fa anys i panys ha impulsat una política escolar anomenada dimmersió lingüística. La pretensió era tan sinistra com injusta: aconseguir que el tendre infant de família castellanoparlant acabés dominant el català. Quina manera de perdre el temps i els diners del contribuent amb un dialecte provincià i excloent.
Veus sensates, moderades i gens crispadores com la del genial comunicador Federico Jiménez Losantos, i els seus acòlits de la COPE, ja ho havien advertit: a Catalunya sestava albirant un genocidi cultural. Eren els anys que la Sèrbia de Milosevic feia neteja ètnica per les terres de Bòsnia. Qualsevol català que tingués la gosadia de viure, parlar i pensar en català al Principat podia ser un petit genocida.
Després va venir, tapant-se les vergonyes, un xicot eixerit de Ciudadanos, una sòlida formació no nacionalista (catalana, és clar); una veu que crida en el desert de la intolerància catalanista i que reivindica el sagrat dret dels pares a escolaritzar llurs fills en la llengua castellana, menyspreada, menystinguda i residual. El padrí de la criatura és el fabulós bufó Albert Boadella que ha hagut demigrar a terres hispanes perquè el públic xovinista català havia fet una roïna campanya de boicot contra les inspiradíssimes representacions dels Joglars. Això sí, se nha anat amb el cap ben alt i cantant les quaranta en un llibre ple de subtilesa literària: Adéu Catalunya.
A punt dels comicis del març, Don Mariano Rajoy vol passar dels laments als fets. Promet garantir a Catalunya laprenentatge de la lengua común de todos los españoles.
Aquest noble afany del candidat del PP ja ha tingut il·lustres predecessors històrics. La Catalunya de Felipe V va inaugurar el virtuós costum dintentar bandejar el català de la vida pública. Lhome de confiança del magnànim monarca del Decret de Nova Planta, José Patiño, elaborava un retrat objectiu i equilibrat del tarannà català: son apasionados a su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón; y solamente hablan en su lengua nativa.
Al llarg dels segles XVIII i XIX es van fer força decrets i mesures per impulsar el castellà i arraconar el català com una parla de pagesos ignorants.
Calia que sorgís el providencial Caudillo per deixar les coses clares en matèria de llengües. Un dels intel·lectuals més brillants del Glorioso Movimiento Nacional, Don Luís Galinsoga, des de la Vanguardia Española, lany 1939 considerava que lús del català era para la recóndita intimidad (potser va inspirar al poliglota Aznar) i que en la vida pública a Catalunya todos los españoles debemos hacer tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco.
Ara la truita sha girat i cal protegir-lo del greu perill dextinció a Catalunya. Encara hi som a temps: el castellà és cosa de tots!
Realment, molts ciutadans de lEstat espanyol malviuen ofegats per un abusiu i empobridor monolingüisme català.
El culpable de tot plegat és una Generalitat, infectada del virus nacionalista, que fa anys i panys ha impulsat una política escolar anomenada dimmersió lingüística. La pretensió era tan sinistra com injusta: aconseguir que el tendre infant de família castellanoparlant acabés dominant el català. Quina manera de perdre el temps i els diners del contribuent amb un dialecte provincià i excloent.
Veus sensates, moderades i gens crispadores com la del genial comunicador Federico Jiménez Losantos, i els seus acòlits de la COPE, ja ho havien advertit: a Catalunya sestava albirant un genocidi cultural. Eren els anys que la Sèrbia de Milosevic feia neteja ètnica per les terres de Bòsnia. Qualsevol català que tingués la gosadia de viure, parlar i pensar en català al Principat podia ser un petit genocida.
Després va venir, tapant-se les vergonyes, un xicot eixerit de Ciudadanos, una sòlida formació no nacionalista (catalana, és clar); una veu que crida en el desert de la intolerància catalanista i que reivindica el sagrat dret dels pares a escolaritzar llurs fills en la llengua castellana, menyspreada, menystinguda i residual. El padrí de la criatura és el fabulós bufó Albert Boadella que ha hagut demigrar a terres hispanes perquè el públic xovinista català havia fet una roïna campanya de boicot contra les inspiradíssimes representacions dels Joglars. Això sí, se nha anat amb el cap ben alt i cantant les quaranta en un llibre ple de subtilesa literària: Adéu Catalunya.
A punt dels comicis del març, Don Mariano Rajoy vol passar dels laments als fets. Promet garantir a Catalunya laprenentatge de la lengua común de todos los españoles.
Aquest noble afany del candidat del PP ja ha tingut il·lustres predecessors històrics. La Catalunya de Felipe V va inaugurar el virtuós costum dintentar bandejar el català de la vida pública. Lhome de confiança del magnànim monarca del Decret de Nova Planta, José Patiño, elaborava un retrat objectiu i equilibrat del tarannà català: son apasionados a su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón; y solamente hablan en su lengua nativa.
Al llarg dels segles XVIII i XIX es van fer força decrets i mesures per impulsar el castellà i arraconar el català com una parla de pagesos ignorants.
Calia que sorgís el providencial Caudillo per deixar les coses clares en matèria de llengües. Un dels intel·lectuals més brillants del Glorioso Movimiento Nacional, Don Luís Galinsoga, des de la Vanguardia Española, lany 1939 considerava que lús del català era para la recóndita intimidad (potser va inspirar al poliglota Aznar) i que en la vida pública a Catalunya todos los españoles debemos hacer tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco.
Ara la truita sha girat i cal protegir-lo del greu perill dextinció a Catalunya. Encara hi som a temps: el castellà és cosa de tots!