Tinc un virus. Al cos. M’hi ha entrat per posar a prova el meu desplegament armamentístic de defensa, dit també sistema immunitari. Tinc mal d’ossos, de cap i de gola. No estic per res i només vull dormir. La febre no tarda a arribar i començo a suar. Sucs de taronja, gàrgares de farigola, mocadors pertot arreu, el termòmetre cada hora i tot de remeis naturals per ajudar el pobre cos a lluitar amb aquesta mala bèstia que s’ha infiltrat en mi sense demanar permís. No em calen medecines químiques, massa agressives. Confio en els meus recursos i tard o d’hora es restablirà la pau al meu organisme. I en sortirà enfortit un any més. Mentrestant, paciència.

Vaig a votar –tapada fins dalt– que no em convenç aquesta Constitució europea. Els polítics m’han marejat amb els seus arguments poc clars. Sé que m’ha tocat estar al costat de la minoria. Pertànyer a aquest país petit que ha de demanar perdó i permís per tot em fa una sensació estranya, barreja de militància eterna, de ser sempre a la resistència contra la injustícia, però també de frustració i impotència perquè mai no s’acaba d’aclarir res. És com si tinguéssim un virus dolent infiltrat, que ens debilita els ideals i ens fa entrar en una mena d’estat febrós d’apatia.

Però de la mateixa manera que si patíssim els efectes de la grip, disposem de recursos naturals per sortir-nos-en. Sempre ha estat així, no? No ens calen mètodes violents, d’acte o de paraula. Però està clar que així el procés serà més llarg, com en la grip. I mentrestant, paciència, massa potser. Ara m’ha passat el mal de cap, però esternudo i tusso. He entrat a la segona fase, la d’expulsió d’humors, la més desagradable, vaja. Penso que tot té el seu procés i que cal respectar-lo. Una grip mal curada pot esdevenir una bronquitis o vés a saber què encara pitjor.

Torno a tenir una mica de febre, potser no havia d’haver sortit a votar...

Em sembla que m’és igual el que passi a Europa. Per què hem d’estar contents amb un 28% de nos, si el resultat és que sí? Tant els fa qui som. Miquetes, sempre n’hem tingut prou amb miquetes, el consol dels pobrets... Em sembla que m’és igual el que passi a Espanya. Sempre decidiran per naltros, són molts més. I l’estructura política és la d’ells, per molts Estatuts que ens deixin fer, seleccions catalanes de broma que ens permetin i mil peixets que ens donin perquè estiguem quietets i calladets. Em sembla que a casa nostra, encara que no em sigui igual res de res, la corda no podrà tibar-se més del que doni. Som tan ingenus que creiem que ens deixaran fer un Estatut a mida. No ens adonem que les mides ja estan ben determinades? I que no hi cabem allí dintre? El que volem necessita un marc més ample, més roba, més espai. Per molt que intentem fer l’engany del rap, canviant les paraules, els continguts ens quedaran massa apretats i ens ofegarem.

Perdoneu, però aquest mes m’heu enganxat negativa. Dec estar delirant. Aquesta febre, aquesta gripota...