Avui hem fet el nostre primer pa. Pastat a mà, com ha de fer-se el pa de veritat. Farina, llevat mare, aigua i sal. Ens hi hem atrevit i no ens podem queixar del resultat. Ens ha quedat prou bo, gustós i ben cuit. La primavera passada vam muntar un hort al terrat. Cap hectàrea de res, però molta il·lusió i expectació. Vam plantar tomaques, bledes, pebrots, albergínies, naps, raves i cogombres. Va sortir de tot i força bo.

Som el que mengem, diuen. Però alimentar-se no és només la necessitat d’omplir l’estómac, sinó proporcionar al nostre cos els nutrients que li calen. Ni més ni menys. Entrar a un supermercat i trobar aliments purs, no manipulats, sense additius, conservadors o ingredients desconeguts és gairebé una aventura. Fins i tot n’hi ha que ho diuen, que no porten d’això o d’allò. Si els cal dir-ho ja podem tremolar.

La majoria de nosaltres no s’atura a qüestionar què posa a l’olla o a la taula. Ens hem acostumat a menjar el que hi ha, allò que ens anuncien i que tothom té a casa. Hem considerat els congelats, els precuinats i les conserves uns aliats que ens faciliten la vida i a més boníssims. Gust i rapidesa. Per què no ens atrevim a posar a judici la qualitat nutritiva que tenen? Tenim por de descobrir que els aliments refinats gairebé no porten vitamines ni minerals? O que a la llet hi afegeixen calci? O que quan diu “sense sucre” és que hi han posat aspartam, un edulcorant sota sospita de ser cancerigen? Ens és igual o preferim no saber-ho?

Em fa gràcia veure com en relació als aliments l’únic que preocupa els governs, i de rebot l’opinió pública, és l’obesitat infantil. Els nens mengen massa dolços, farines refinades i xocolates... Tots a córrer a fer lleis per fer menys anuncis. Però cada dia surt algun pastisset nou. És la reacció estruç: amagar el cap i deixar la resta fora. El problema no són els productes, ni els nens. La mare dels ous és l’educació dels adults. Només que es perdessin cinc minuts fent entrepans en lloc de comprar el brioix de marca, els nens no patirien una obesitat tan ridícula ni caldrien mesures que fan riure.

Posar màquines amb fruita fresca a les escoles i instituts és una bona idea, però cal saber si l’hàbit de consumir-la està instal·lat en els joves o els pares són els primers que no en compren. En aquest cas, de què serveix? Obesitat, infantil i adulta, malalties diverses, falta de vitamines o nutrients bàsics i vés a saber quantes coses aniran sortint. Tot plegat ens hauria de fer pensar cada cop que comprem i que mengem.

Només caldria aprendre algunes pautes senzilles: aliments frescos, naturals i poc modificats, cuinats de la manera més senzilla possible. Retornar als gustos originals, molt més saborosos i al mateix temps més bons per a la nostra salut. Si no tenim la sort de poder collir-nos les nostres tomaques, exigim almenys que les que comprem siguin de qualitat. Per què l’alimentació ecològica ha de ser un luxe? No hauria de ser el més normal? Això és el que hauríem de reivindicar als governs en lloc de conformar-nos amb una màquina plena de pomes de plàstic. O és que som innocents Blancaneus...?