Hi ha una altra Església més enllà de la COPE
Aquest més de març, Montserrat ha acomiadat amb un impressionant dol de la societat civil el pare Cassià M. Just, emblemàtic abat en els durs temps del Franquisme.
Lany 1966 va ser elegit abat per la comunitat monàstica, en un context molt difícil, provocat per les famoses declaracions de labat Escarré a Le Monde, on denunciava sense embuts la dictadura franquista.
Labat Cassià, home obert, bo i dialogant va treballar de valent per fer una Església oberta al país. Dentrada va mantenir la línia coratjosa del seu predecessor, lexiliat Escarré, i va convertir Montserrat en un símbol de resistència antifranquista i en un refugi dels defensors dels drets humans. Un moment culminant del seu compromís va ser permetre la coneguda Tancada dIntel·lectuals lany 1970 on es protestava contra les condemnes a morts de militants dETA, decretades en lanomenat Proceso de Burgos.
Eren els temps del Concili Vaticà II que esperonava una implicació de lEsglésia amb la societat civil i la reivindicació dels valors de llibertat i justícia. Com tants daltres religiosos i capellans catalans, va mullar-se i va saber impulsar aquesta imprescindible renovació. Per això, Montserrat va esdevenir un símbol, un referent on creients i no creients shi podien sentir com a casa. Semblava que el model resclosit del Nacionalcatolicisme amb aquelles imatges del Dictador sota el tàlem passava a millor vida.
Malauradament els finestrals oberts del Vaticà II van tancar-se amb Joan Pau II, molt mediàtic però amb un tarannà doctrinal força tancat i gens sensible als moviments populars i progressistes de lEsglésia.
Però ell no es va arronsar; va mantenir una postura crítica amb les noves jerarquies vaticanes, molt preocupades per temes de moral sexual. En el seu afany dacostar lEsglésia al món considerava que calia fer una revisió del missatge tancat en grans temes: leutanàsia, lhomosexualitat, la contracepció i lavortament. Sobre aquesta delicada qüestió, no va tenir pèls a la llengua i va blasmar les declaracions del Vaticà davant lonada de violacions a dones bosnianes en la guerra civil de Iugoslàvia als any 90; mentre la postura oficial era recordar la prohibició absoluta de practicar avortaments, en Cassià afirmava que lEsglésia havia destar al costat de les víctimes, enlloc de donar missatges de condemna doctrinal.
Lany 1989 va deixar el càrrec dabat, però no va abdicar pas del seu compromís; va col·laborar amb diverses entitats de caire social: Acció Solidària contra lAtur, Fundació Catalana Aspanias, Fundació per la Pau; fins i tot va impulsar la promoció de la inserció laboral dels discapacitats amb la Fundació Cassià Just. Alhora continuava sent un referent per als religiosos de Catalunya i realitzant una gran tasca dacompanyament espiritual i social; i encara tenia temps per conrear la seva passió musical com a organista del monestir.
Els funerals amb tres presidents de la Generalitat Pujol, Maragall i Montilla manifesten clarament la impressionant categoria humana del pare Cassià. Labat Soler en lhomilia, davant una basílica plena de gom a gom, glosava amb justícia el perfil del difunt: Va servir el nostre poble defensant la personalitat i els drets de Catalunya, amb una mentalitat oberta als altres pobles i cultures.
El tarannà del nostre abat palesa que no tots els catòlics han de ser escolanets de la línia carca i rovellada del Monseñor Rouco Varela, cardenal de Madrid, i dels seus amics Losantos i companyia, tan sobrats desperit evangèlic. Cassià M. Just ha mort, però el seu exemple roman ben viu i recorda a tots que encara hi ha una altra Església més enllà de la COPE.
Lany 1966 va ser elegit abat per la comunitat monàstica, en un context molt difícil, provocat per les famoses declaracions de labat Escarré a Le Monde, on denunciava sense embuts la dictadura franquista.
Labat Cassià, home obert, bo i dialogant va treballar de valent per fer una Església oberta al país. Dentrada va mantenir la línia coratjosa del seu predecessor, lexiliat Escarré, i va convertir Montserrat en un símbol de resistència antifranquista i en un refugi dels defensors dels drets humans. Un moment culminant del seu compromís va ser permetre la coneguda Tancada dIntel·lectuals lany 1970 on es protestava contra les condemnes a morts de militants dETA, decretades en lanomenat Proceso de Burgos.
Eren els temps del Concili Vaticà II que esperonava una implicació de lEsglésia amb la societat civil i la reivindicació dels valors de llibertat i justícia. Com tants daltres religiosos i capellans catalans, va mullar-se i va saber impulsar aquesta imprescindible renovació. Per això, Montserrat va esdevenir un símbol, un referent on creients i no creients shi podien sentir com a casa. Semblava que el model resclosit del Nacionalcatolicisme amb aquelles imatges del Dictador sota el tàlem passava a millor vida.
Malauradament els finestrals oberts del Vaticà II van tancar-se amb Joan Pau II, molt mediàtic però amb un tarannà doctrinal força tancat i gens sensible als moviments populars i progressistes de lEsglésia.
Però ell no es va arronsar; va mantenir una postura crítica amb les noves jerarquies vaticanes, molt preocupades per temes de moral sexual. En el seu afany dacostar lEsglésia al món considerava que calia fer una revisió del missatge tancat en grans temes: leutanàsia, lhomosexualitat, la contracepció i lavortament. Sobre aquesta delicada qüestió, no va tenir pèls a la llengua i va blasmar les declaracions del Vaticà davant lonada de violacions a dones bosnianes en la guerra civil de Iugoslàvia als any 90; mentre la postura oficial era recordar la prohibició absoluta de practicar avortaments, en Cassià afirmava que lEsglésia havia destar al costat de les víctimes, enlloc de donar missatges de condemna doctrinal.
Lany 1989 va deixar el càrrec dabat, però no va abdicar pas del seu compromís; va col·laborar amb diverses entitats de caire social: Acció Solidària contra lAtur, Fundació Catalana Aspanias, Fundació per la Pau; fins i tot va impulsar la promoció de la inserció laboral dels discapacitats amb la Fundació Cassià Just. Alhora continuava sent un referent per als religiosos de Catalunya i realitzant una gran tasca dacompanyament espiritual i social; i encara tenia temps per conrear la seva passió musical com a organista del monestir.
Els funerals amb tres presidents de la Generalitat Pujol, Maragall i Montilla manifesten clarament la impressionant categoria humana del pare Cassià. Labat Soler en lhomilia, davant una basílica plena de gom a gom, glosava amb justícia el perfil del difunt: Va servir el nostre poble defensant la personalitat i els drets de Catalunya, amb una mentalitat oberta als altres pobles i cultures.
El tarannà del nostre abat palesa que no tots els catòlics han de ser escolanets de la línia carca i rovellada del Monseñor Rouco Varela, cardenal de Madrid, i dels seus amics Losantos i companyia, tan sobrats desperit evangèlic. Cassià M. Just ha mort, però el seu exemple roman ben viu i recorda a tots que encara hi ha una altra Església més enllà de la COPE.